Dissabte, les nou i mitja de la nit. Els nostres dos colocataires francesos han marxat, una a veure el seu xicot a Ruà (a 4 hores en TGV, es diu ràpid) i l'altre a una reunió familiar al Jura. És moment d'aprofitar i convidar amics a sopar a casa.
La gent va passant, el sopar es va servint. Sushi casolà, taboulé a la valenciana, natxos, amanides diverses, pastissets marroquins de postres... Corren el vi i la cervesa. Van arribant els últims convidats, en total som al voltant de quinze persones, anem canviant les llistes de reproducció de l'ordinador a mesura que s'anima l'ambient.
Aquesta mena de festes són molt corrents aquí. Deixant de banda una costum tan francesa com la de l'apéro, el potent aperitiu del vespre que dura hores, més aviat una excusa per xerrar, i que sol deixar-te sense gana per sopar, una bona soirée a casa d'algú consta d'un sopar distès, molt de vi i molta cervesa, i no sol allargar-se fins massa tard. Els francesos comencen la festa d'hora i solen acabar-la igual de d'hora, encara que hi ha moltes excepcions. De totes maneres, ells poden dir el que vulguin, a Montpeller només hi ha tres locals que obren fins les 6, i cap a les tres i mitja estan plens de voltors demacrats i de personatges que al sud dels Pirineus només surten del cau cap a les cinc, quan la gent de bé ja està dirigint-se cap a casa.
En el nostre cas, alguns dels convidats van anar marxant i, com de costum, vam quedar-ne sis o set. Vam posar unes últimes cançons per animar-nos, vam dir bona nit a la pila de plats i gots per rentar i vam sortir de casa, sense massa idea d'on anar. Per entrar a l'Antirouille cal pagar, i el Cargo està tancat. Varem decidir anar al Rockstore, un local gran, gratuït i amb música rock.
Vaig sortir un moment del local, passades les tres i mitja, i quan vaig voler tornar a entrar, em van dir que no deixaven entrar ningú, que estaven a punt de tancar. Vaig dir que hi tenia amics, a dins, però em van respondre que els truqués. Uns instants després, el porter em va preguntar si era espaynol. Vaig dir que sí, i em va deixar entrar, potser pensant que, venint del sud dels Pirineus, encara em fotria tres o quatre canyes més. Visquen els estereotips.
El local, doncs, va tancar al cap de poc, i nosaltres vam acabar la nit a casa d'una amiga, prop d'allà, xerrant i escoltant música. A les sis vam dir adéu, el meu company de pis i jo, i vam marxar cap a casa, que queda a cinc minuts d'allà.
Quina no va ser la nostra sorpresa quan, malgrat obrir els dos panys, la porta no s'obria. Ho vam intentar tres cops, quatre cops, durant uns vint minuts, intentant assegurar-nos que no ho fèiem malament. No hi havia dubte: la porta no s'obria. Llades? Okupes? No, res d'això. El nostre pom és obra d'una ment absurda que va decidir que era millor lligar un pom al mig de la porta a un sistema de ganxos i palanques que accionen el candau principal, que mai tanquem perquè no cal i la clau del qual no duem a sobre perquè és gran i incòmoda. Mai haguéssim pensat que ens faria falta. Però si, necessitàvem la clau grossa. El pitjor és que, com he dit abans, els nostres companys de pis tampoc eren a casa, i no hi serien fins diumenge a les 10 de la nit.
Ens esperava una llarga jornada post-festa exiliats de casa nostra. Tampoc és tan tràgic, la vam passar a casa d'una amiga, i després en companyia d'altra gent, visitant el barri d'Antigone, meravellant-nos de la horterada que va dissenyar Ricard Bofill als anys 60. A les deu i mitja, els colocataires van tornar i van poder obrir la porta sense problemes amb la clau grossa.
Res més greu va passar, excepte que el guacamole s'havia convertit en petroli i que la pila de plats per fregar era aterridora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario