Els que venim del sud dels Pirineus tendim a mirar-nos el que queda al nord, entre l'Atlàntic i la frontera oriental d'Alemanya, amb una barreja d'enveja, menyspreu i complex d'inferioritat. Els europeus de veritat ens porten anys d'avantatge en indústria, nivell de vida, volum econòmic, sou mínim interprofessional i antipatia dels qui treballen al sector terciari. Ningú exemplifica millor aquests trets que els francesos.
Aquesta idea de que a la Península tot es fa malament no m'ha canviat pas. El que sí que ha canviat és la percepció que tinc de França amb relació amb Espanya. Però hi ha tres coses que cal aclarir, abans de seguir:
La primera, que a França tot ha de ser oficial. Posem-nos a la pell d'un estudiant estranger que arriba a Barcelona. Aquest estudiant visitarà alguna pàgina web, segurament Loquo.com, i trobarà cinc o sis ofertes de pis que li faran el pes. Trucarà, parlarà amb els senyors que ofereixen una habitació, i si l'accepten, li diran que pagui un mes i un dipòsit, normalment tant com un mes de lloguer. Pagarà, es mudarà i tots contents. I els papers? Quins papers? A la merda, els papers, tot això és il·legal! A França, per contra, tot ha de ser legal, i per trobar un domicili cal tenir un compte bancari a França, però per tenir un compte bancari, cal un justificatiu de domicili... Paradoxa? No, només és França. Imagineu: al país dels croissants no hi venen croissants de xocolata. França és una enorme paradoxa.
La segona cosa que cal aclarir, és que la burocràcia francesa no és més atenta ni més agradable que la d'Espanya. La diferència és que és més complexa, més centralista i demanen més fotocòpies. Malgrat tot, és com si hi faltés coordinació. Diferents persones fan les mateixes coses i deuen haver-se enfadat fa anys sense remei, perquè no es parlen. A un dia de començar dels classes, hi ha departaments que encara no han publicat els seus horaris. Sort que els Erasmus podem fer el que ens dóni la gana.
La tercera, i més important, és que a França, com a mínim al sud, tot obre tard i tanca d'hora. Vols anar a la oficina? Obre a les 10, tanca a la 1 del migdia, reobre a les 2 i tanca del tot a les 4 de la tarda. I les botigues? A les 6, les 7 com a molt tard. Els bars solen tancar cap a la 1. Naturalment, la festa sol acabar-se força aviat, i així els francesos poden tornar a casa a hores raonables i llevar-se més o menys d'hora. Però no comencen fins les 10. Això vol dir que a França són ganduls igual, però saben muntar-s'ho molt millor.
Mentre que a Espanya s'ha anat fent tot sobre la marxa, i un cop les coses estan fetes, que ningú les toqui, que ja està bé com està, a França la Revolució i Napoleó es van encarregar d'organitzar l'Estat i la societat per tal que la gent pogués dormir força i gandulejar mentre, al mateix temps, mantenien el seu nivell de potència econòmica. Però penso que hi ha una relació proporcional entre el creixement d'aquest model i el nombre decreixent de victòries militars franceses. Tot té el seu preu.
Espanya fa segles que no guanya una guerra, perquè tot està mal muntat. Alemanya perd guerres, però mola enormement perquè les comencen ells mateixos, amb uns collons de toro, i les fan durar, com a mínim fins que el recompte de morts superi el milió. I malgrat tot, vint anys després de la fi de la guerra, sigui quina sigui, torna a ser la primera potència europea. Això és perquè els alemanys no coneixen la vagància, i a més tampoc tenen desig de no fer res durant un parell d'hores, tradició aquesta tan nostrada. Els alemanys són superhumans que treballen i porten una vida decent (diuen). Els francesos en realitat són com els espanyols, però volen ser alemanys. Es queden a mig camí.
Així nem fent, senyores i senyors. I encara no tinc on caure mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario