Encara busco un lloc on caure mort.
Mentrestant, gràcies a la meravellosa idea del CouchSurfing, m'estic a casa d'una parella. Ell és de Tona, al costat de Vic, ella de prop de París. Molt amablement, van venir a recollir-me a l'estació de tren i em van ajudar a ubicar-me en una ciutat desconeguda. Són bona gent. Val a dir que el primer dia, abans d'anar a dormir, em sentia ple de benaurança. Un cop de sort.
L'extrema dificultat per trobar un pis (ja no digne, sinó simplement, un pis) a Montpeller m'ha fet reconsiderar la visió que tinc de la meva pròpia sort. No només he hagut d'esquivar muntanyes, illots i penya-segats burocràtics i he lluitat amb monstres de paper i ogres examinadors, sinó que un cop tot sembla fet, lligat i venut, les coses es torcen. Et pensaves que arribaries i trobaries pis en tres dies? No, il·lús amic meu, no... Montepeller té a la vora de 300.000 habitants, i 100.000 són estudiants. Imagineu el que significa això en termes de buscar una habitació. Cada oferta rep mil demandes cada dia. Els telèfons cremen, els emails es penjen de tant que han de processar. Els preus pujen de manera estratosfèrica. Puc veure el funcionament bàsic de l'economia de primer mà. I no mola gens ni mica.
Es fa molt estrany viure uns dies en un pis que no és meu, tot sabent que hauré de marxar però que cal que segueixi visquent a la ciutat i buscant una colocation (un pis compartit). És quasi bé com si no acabés de fer-me Montpeller del tot meva. Començo a conèixe'm alguns dels carrers, ja em conec una ruta per l'estret i laberíntic centre històric, l'Écusson. M'encanta la claredat de la pedra blanca, l'alegria de les guirnaldes de plantes i paper maché, m'enamora la barreja entre carrerons barrocs i glòria neoclàssica, tot fet en una mida més aviat petita, quasi íntima... i malgrat tot, hi ha coses que se m'escapen, i no puc evitar sentir que només hi sóc de pas.
Fins que no tingui un sostre i un llit que pagui de la meva butxaca, no podré gaudir plenament de tot el que Montpeller pot oferir-me.
Mentre escric, els preus pujen i pujen, i la gent segueix sense respondre els emails. Que es facin fotre, merda de francesos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario