La flora de Montpeller

No, encara no tinc logement, però no patiu, no pot tardar gaire. Faig tot el que puc.

Avui vinc a parlar-vos de la flora de Montpeller. No de les plantes ni els arbres, sinó de la gent que hi viu, en sí. Potser em vaig passar en titular el text anterior "la fauna de Montpeller", perquè els habitants regulars també són fauna. Ni són verds ni fan la fotosíntesi (bé, alguns sí que la fan, o actuen com si la fessin), però aquells són més ocells de passada, gent que no està realment integrada en l'autèntica Montpeller.

Perquè l'autèntica Montpeller és la dels estudiants. La dels pisos compartirs a l'Écusson, la de les residències universitàries a vessar, la dels estudis minúsculs i els àtics reconvertits en cubicles, la de les festes a les escales del Corum i la de "quedem a la font de la Comédie".

Ja he dit abans que un terç dels habitants de Montpeller són estudiants. Un altre terç són immigrants, i el terç restant són estudiants que s'hi han quedat, barrejats amb els montpellerins de veritat, els que conserven el seu accent del Midi i que tenen avis que parlen la llengua d'oc. Això crea una atmosfera increïblement oberta i agradable. Pel carrer, tothom és jove, i les terrasses dels bars sempre estan plenes. Aturar-te a parlar amb tothom per la raó més absurda és el més normal del món.

És a dir, ara per ara, un quart dels montpellerins (entre els quals m'hi incloc) està perduda, i dels que queden, la majoria ho ha estat al principi. Tothom, qui més qui menys, ha viscut el tràngol de no trobar lloc on passar la nit, o ha gastat vint euros la nit en l'únic alberg de joventut de la vil·la. O ha cremat el seu telèfon trucant a ofertes de colocation a preus prohibitius, abusant del roaming. I el millor és que tothom se sent solidari i està disposadíssim a ajudar. Tots som nouvinguts i tots necessitem una mà amiga que ens guiï durant una estona, i tots agraïm un sofà i un cafè per reposar després d'un dia dur de voltar de pis en pis i de decepció en decepció. Tots gaudim d'una reunió amb desconeguts als jardins de l'Esplanade quan cau la nit, i a les 4 aquells desconeguts ja no ho són pas.

Molts dels antics estudiants que ja són montpellerins de ple dret venen d'altres indrets de la gran França, i se senten estudiants fins a cert punt. Segueixen movent-se per aquests cercles i segueixen oferint consell, ajut i sofà.

En resum, potser Montpeller és la ciutat de França on és més difícil començar a viure, però també és la ciutat on aquestes dificultats es fan més suportable i, fins a cert punt, agradable. És un gust viure a Montpeller. Un gust que espero poder degustar en tota la seva grandesa ben aviat.

Salut, amics! Encara no tinc pis, però és 11 de setembre i cal posar bona cara quan arriba la Diada.