És cinc de desembre, són les sis i vint de la tarda i jo no puc estar més enfadat. No em malinterpreteu, no estic enfadat amb ningú en particular, simplement estic realment enfurismat perquè no puc fer-hi res.
Porto nou hores (nou) esperant a la facultat a què em diguin "d'accord, l'étudiant suivant c'est qui? Guillom Ghogha, c'est qui Guillom Ghogha?" des de la porteta del despatx. Al principi, a les nou del matí, el dia pintava francament malament, o sigui que pensareu, si la cosa anava tant malament i nou hores després segueixes esperant, per què no t'has fotut un tret?
Bé, el cert és que pintaven bastos al matí, ja eren tres quarts de nou i jo encara esperava el tram a la parada de la Gare, a vint minuts de Saint-Éloi, la parada de la facultat. M'havien dit que calia ser davant el despatx del professor a les nou, i jo resava perquè seguís un ordre alfabètic i així jo guanyava temps per arrivar. Que poc sabia jo que Déu, en el seu infinit sentit de l'humor, havia escoltat les meves pregàries.
Un dels meus companys de classe arrivaba tard també, murmurant "Ho là là, là là, là là...", que és el que diuen els francesos quan quelcom els afecta enormement. Sona a tòpic però és cert. Ell em va tranquil·litzar, em va aclarar que no fariem l'examen llavors mateix, que com que són dos professors i hi ha uns vuitanta-cinc alumnes, encara trigaríem una bona estona. Relaxat, vaig deixar que el tram se m'endugués suau i silenciosament, com de costum, en un coixí de melindroses converses en francès i el zum zum elèctric del vehicle. Tant de bo m'hagués adormit allà mateix durant set hores.
Sortir del tram, caminar deu minuts fins l'entrada de la facultat -haig de dir que la porta i el cartell, malgrat dir "Université de Montpellier III - Paul Valéry", ben bé podria dir "Vous entrez dans le secteur soviétique", tal és el mal estat de tot el campus. Però no es tracta d'això -en part si, ja ho veureu. Arribem, tard, però tant se val, al pis on hi ha els despatxos de Medieval, només per trobar-nos, astorats, amb tots els estudiants de les dues sessions de la classe esperant al passadís, asseguts, amb apunts a una mà i cafès a l'altra, repassant en veu alta, llegint en solitud, mirant de retenir noms i aliançes, fent petar la xerrada...
Llavors esperem mitja hora perquè arribi el professor i digui les paraules que tothom esperava sentir: "de l'A a la K, quedeu-vos aquí. La resta, veniu a partir de les dues". Les dues. Mare meva, tinc mig dia de gràcia per repassar. Em reuneixo amb els pocs companys de classe que conec i amb un grup d'americans i anem a fer un cafè i repassar, mentrestant, els noms, dates, guerres, glòries i penúries de les grans nissagues dels nobles llenguadocians, la persecució dels càtars, o la sempre sorprenent tenacitat dels comtes de Tolosa i el seu conflicte inacabable amb el Casal de Barcelona. Després de molt discutir i molt distreure'ns, jo arribo ja al punt en què saps que avui ja no aprendràs res per molt més que llegeixis. O sigui que em retiro a dinar amb d'altres amics, em relaxo... de moment, tot rutlla. He agafat els bastos que m'havien pintat pel matí i amb ells he atonyinat la por i els nervis fins deixar-los a Urgències. Quan acabo de dinar em plantejo fer una becaina seriosament, però molt aviat es fan les dues (recordeu que el dinar, a França, es fa a les dotze) i em toca anar al quarter a donar l'ordre de batalla.
Així doncs arribo, pregunto i em diuen que encara van per la lletra M. Magnífic, però jo ja no vull estudiar més. Em reuneixo amb uns quants coneguts que encara esperen fora, a les escales, i comença el meu calvari. Durant hores no tinc absolutament res a fer, i no puc marxar perquè ja van per la lletra P, però encara hi ha unes trenta persones al passadís. I el ritme amb què entren i surten és tan, tan lent...
Tan lent que em vull morir. A mesura que passen els segons i els minuts amb aquella parsimònia de quan saven que els estàs veient passar, els meus ànims es van tornant pols que ocupa les moltes escletxes del passadís. Trec una baralla de cartes i fem unes quantes timbes, però la majoria comencen a estar força crispats, o massa preocupats per repassar a última hora. Burros, penso jo. Rucs, això no us servirà de res. Resigneu-vos!
Una noia, que després sabria que es diu Pauline, però que llavors no coneixia, va voler saber quants dels encara presents anàvem després de la lletra R. L'enquesta em va enfonsar encara més: Dels nou o deu que quedaven, set tenien cognoms que començaven amb R, i en cap dels casos seguia una U. Això vol dir que jo, que sóc ROU, tenia les d'anar avant-penúltim.
Al principi, el cervell se'm feia puré a mesura que augmentava la temperatura de la meva fúria, i quan es convertia en resignació, la meva mà prenia el relleu i es movia com boja, picant cada cop més violentament sobre la taula o sobre els meus genolls, mentre els meus ulls eren pur foc de l'infern i una música de cors demoníacs, tambors i guitarres elèctriques s'alçava al meu voltant. Bé, segurament els que estaven al meu voltant no se n'adonaven -li hauré de preguntar a la Pauline-, però jo estava descendint a les profunditats més insondables de l'Infern dantesc, ple de foc i de glaç.
Començava a morir-me de gana, i tancat en mi mateix vaig baixar a veure si podia comprar quelcom al bar. Però, quina sorpresa, eren les sis i el bar tanca a les cinc. Em vaig cagar en els francesos i els seus horaris estúpids mil vegades mentre tornava a pujar els graons amb les mans buides i sense monedes amb les quals comprar panettones o kit-kats a la màquina.
Em faltava molt poc per arribar a l'últim cercle de l'Infern, on Satanàs, amb tres caps, tres jocs de braços, ulls de foc i llengua de bèstia cefalòpoda, roman mig enfonsat en aigua glaçada, amo del seu reialme de torments, quan el professor va dir el meu nom (bé, no pas el meu nom, sinó una infecta paròdia, tot el que la seva llengua gabatxa era capaç de pronunciar) i vaig entrar amb gran velocitat, fet una fúria.
La Pauline de la que parlo estava començant el seu propi examen. Ho dic perquè a través d'ella vaig escoltar com anava això de fer examens orals. Un cop va acabar, el professor em va donar dos fulls de paper plegats. "Escull-ne un", diu. "No puc veure què hi ha a dins?", pregunto, i ell respon "No, aquesta és la gràcia". La gràcia la tens al cul, vaig pensar, em prens per imbècil?
Però no, les coses a França van així, i vaig viure el meu primer "tirage à sorts". Vaig agafar un dels dos papers i el tema era "Els poders polítics al Llenguadoc del segle XII". Estrany, cap tema parlava explícitament d'això, però de totes maneres, em semblava extremadament fàcil a mesura que anava dibuixant un mapa del Llenguadoc medieval per assegurar-me que no em deixava cap comtat, senyoriu ni reialme.
Així doncs, la ira es desfeia com el glaç i deixava pas a una càlida i magnífica sensació de seguretat. Malgrat ser el meu primer examen oral en francès, no tenia cap mena de dubte que trauria una bona nota. Quan el professor em va cridar, i en no ser una exposició oral davant de molta gent, vaig dexar que la llengua anés fent -no us penseu el que no és- i en deu minuts, ja havia parlat dels poders polítics que actuaven en aquell segle al Migdia francès, els dits a classe i els que no s'havien mencionat, que es noti que d'això en sé, i havia parlat dels comtes, barons, marquesos, senyors, reis i papes més importants del periode.
En acabar, ell mira la fitxa, assenteix amb el cap forçant la boca en un gest d'aprovació, i em pregunta si, pel nom, sóc català. Quan dic que si, somriu. "C'était très bien, vraiment", diu.
En sortir per aquella porta, no em queda ja rastre d'odi ni fúria. Els dos que esperaven a fora encara em miren i jo alço la mà tancada amb el polze cap amunt. M'ha anat genial, i encara no m'ho crec. Afanat, marxo de la facultat essent més fosc que quan hi he entrat a les 9, però no podria estar més serè.
Aquella nit és de les nits que millor he dormit a Montpeller. Tot per un dia de merda que al final va resultar anar sorprenentment bé.
