Ja fa molts mesos que visc fora del meu país, i gràcies a això he pogut conèixer opinions sobre el meu país que no podria escoltar a casa. Informades o no, totes serveixen per fer-me una millor idea, no només de com és el món, sinó de com pensa la gent que hi viu. A Barcelona n'he conegut molts, però sovint la gent amb qui he parlat allà tenen una idea més o menys formada i normalment ben fonamentada, després d'uns mesos, de com van les coses.
Els turistes que hi passen tres o quatre dies són molt més perillosos, per una raó molt simple: hi ha un nombre enorme d'imbècils al món, i molts d'ells són imbècils que es dónen aires. I a molts d'aquests els agrada fer turisme.
Ho exemplificaré: els imbècils creuen que el seu tros de terra és el millor del món. No ho diuen, perquè es passen la vida dient-ne pestes, però en el fons ho creuen de debò. Els imbècils creuen, o millor dir, saben, que els aires del seu país són els més nets, i si no, són els més divertits; que les seves dones són les més guapes i les que més valen la pena, i que ningú té la polla més grossa.
Els imbècils són incapaços de relativitzar o de posar-se en la pell dels altres. L'empatia és un caràcter genètic que els gens imbècils eliminen per sistema. A més, els gens imbècils són gens mutants lamarquistes, s'adquireixen i poden transmetre's a generacions futures. Pobles i pobles, ciutats i ciutats, plenes d'imbècils.
Però hi ha coses pitjors, i són les imbècils amb aires. Els que van per la vida com si haguessin descobert el secret de la pedra filosofal, com si haguessin quadrat el cercle. Saben que ells, sense anar més lluny, són la polla amb vinagre, i els agrada que la gent se n'adoni.
***
Ara, els imbècils no van a fer turisme per conèixer altres llocs i altres cultures. Ho fan per dues raon: per poder dir "mira, he estat a X lloc, com molo" i també per comparar el seu país (i ells mateixos) amb el país d'acollida; comparar-lo, sense aprendre'n res.
Abans de seguir, haig de justificar-me: riure's dels francesos és esport olímpic al sud dels Pirineus, on els espanyols tenen la medalla de plata (la d'or, ho sento, és pels anglesos). Ho he fet de mil maneres i sense pensar-hi, durant mesos. Però el fet és que no detesto França ni els francesos. M'hi sento molt a gust, en aquesta mena de Limbo que és Montpeller. Montpellier, millor dit. O Montpelhièr, ara que he acabat el curs d'occità. El sentit de l'humor és vital per entendre aquesta petita contradicció: el fet és que a tothom li agrada riure i criticar, i ara si em ric i critico els francesos, la majoria d'ells, si tenen sentit de l'humor, no podran més que riure i dir "Ha ha, c'est vrai".
Amb això dit, us poso en situació. En una festa, una noia belga està parlant del seu viatge a Espanya amb uns amics seus alemanys. Els posa en guàrdia contra els horros d'un viatge al sud dels Pirineus: els autobusos mai van a l'hora, els trens són una broma, els horaris són merament orientatius, el menjar se serveix tard, la gent crida i fa soroll, els carrers estan bruts...
Fins aquí, res de nou sota el sol, són coses que porto tota la vida dient. Però llavors eran en escena el gen imbècil, i aquest cop arriba amb aires: la noia, havent-se guanyat el respecte dels alemanys amb el seu discurs abrasiu, sentint-se la reina del mambo, continua dient pestes d'Espanya. Que si és el Tercer Món, que si ha sentit que la medicina està endarrerida, que si la gent és antipàtica, que si als carrer només hi ha borratxos.
Jo, que tampoc em salvo dels estereotips, de seguida classifico la noia com "arrogant imbècil puritana del nord d'Europa". Hi ha coses que pots dir de ta mare, però que si sents dir, mates. Sobretot quan la gent parla del que no sap, i ho fan sense cap mena de cura.
Quan la noia va deixar anar que "Espanya és un país de gent estúpida", jo, que sempre ho he pensat, vaig saltar i vaig dir: "Deus haver conegut molts espanyols, no?".
A partir d'aquest moment, durant aproximadament una hora, vaig anar perdent els nervis i el meu to de veu va anar incrementant-se per combatre l'exasperació amb la que intentava convèncer aquella noia de que cal conèixer alguna cosa per poder-la despreciar, sense adonar-me que estava donant cops contra una muralla. El cap d'aquella belga era quadrat i impossible de penetrar. Fins i tot quan va criticar que a Barcelona la gent li parlava en català i el seu castellà no li servia per res
Quan va dir que ningú hi parlava anglès o francès, i li vaig respondre que a Bèlgica els valons no parlen flamenc (ni tampoc autèntic való) i pocs flamencs parlen francès. Quan va dir que li semblava estúpid i provincià que a Barcelona, una ciutat cosmopolita, la gent parlés català, li vaig respondre que si ella hagués nascut uns quilòmetres més al nord, no tindria més remei que parlar flamenc, una llengua que ella també considerava "estúpida i provinciana". Quan li vaig dir que el català tenia entre 8 i 9 milions de parlants, em va dir que mentia (encara que veient com tothom que s'havia trobat a Barcelona semblava parlar només català, devia ser per portar-me la contrària). Quan va insistir en que la burocràcia espanyola era penosa, jo vaig donar-li la raó, recordant-li que l'aparell administratiu belga és també molt absurd, amb tres jocs d'administracions locals que s'han de posar d'acord en tres cambres diferents, i les tres cambres representades en les dues cambres de govern, que també s'ha de posar d'acord... etcètera. Tampoc va creure'm quan vaig dir que Andorra tenia com a únic idioma oficial, el català. Ella, tossuda com una mula, em deia que no tenia sentit, que hauria de ser l'espanyol i el francès. No li cabia a la testa que el castellà hagués arribat a Catalunya fa relativament poc.
La conversa va acabar bruscament quan ella va dir que Espanya era un país que realment no existia, que cada una de les "nacions inventades" que hi havia a dins (perquè ella, com a estrangera i desconeixedora del país, tenia molt clar el que era l'autèntica Espanya i el que no) estava destruïnt un projecte d'unitat (el projecte franquista, suposo), i a això jo vaig respondre "Espanya mai ha estat una unitat uniforme, i mira qui parla, venint de Bèlgica, un país que només existeix sobre el paper". Em va mirar amb uns ulls molt oberts i va marxar, aparentment ofesa.
I jo vaig quedar-me tot amargat, amb ganes de trobar aquún imbècil menys imbècil a qui cridar-li quatre veritats sobre el seu propi país sense saber-ne res de res.
En fi, que vaig enfadar-me molt, i per res.
PS: On són tots aquests catalanoparlants radicals que es neguen a parlar castellà? La Generalitat els paga perquè vagin cada dia als centres turístics de Catalunya i es dediquin a passejar i a entrar i sortir de les botigues, enraonant en català i negant-se a respondre cap pregunta en altres llengües? Es poden fer oposicions...? On s'ha de demanar?
