Per Jean Moulin arriba una parella de turistes anglesos que parlen xiuxiejant, en contrast amb el grup d'italians que pren un aperitiu a la terrassa d'un bar, tot rient i cridant, trencant amb força el murmusi de les converses en francès que se sent arreu. Ben a prop, un parell d'àrabs parlen arrepenjats a les baranes de les escales que duen al túnel. Els coloms, acostumats a la gent, es passegen en estols a la recerca d'engrunes, porqueria o velletes massa caritatives amb bosses de galeta, sense preocupar-se per aquella estudiant que camina amb presses mirant-se el rellotge del mòbil, o per l'home vestit d'americana que descansa i beu aigua d'una ampolla amb tranquil·litat. Només el camió de la neteja els preocupa mínimament.
Un grup de set o vuit manifestants són els últims adalids de la lluita per la llibertat, i es reuneixen sota les Gràcies, al costat de la font, per debatre com solucionar les injustícies del món. Aquests últims revolucionaris, aquests amis de l'ABC, com els coloms, tampoc es preocupen per la gent que s'arremolina al voltant de la font i que va o ve d'on sigui i cap a on sigui. Les Gràcies, però, poden veure l'ombra del dubte dins d'aquests sans-culottes del segle XXI, com poden veure la desesperació dins dels nens que demanen agressivament monedes a la parada del tram, la joia en el grup de turistes que esclaten a riure en castellà asseguts davant la façana del cinema Gaumont, o la passivitat rutinària dels qui travessen la plaça sense cap esma, un dia més, parant atenció només a la campana del tram que avisa del seu pas, quasi sense adonar-se dels músics romanesos que toquen l'acordió i demanen almoina al bell mig de la plaça.
I jo? Jo torno de la facultat amb la motxil·la a l'esquena, i passo per sota les Tres Gràcies, com cada dia, i com cada dia creuo la Comédie. Ja no em meravello amb l'esclat neoclàssic dels edificis, ni m'aturo a veure si les tres estàtues de la font s'assemblen, o contemplo els petits testos de plantes ben cuidades que penjen sobre la rue Jean Moulin. Ja no em miro la bandera tricolor que oneja a la façana de l'Òpera, ja no m'hi sento estrany quan el vent em duu converses en francès. M'estic acostumant a Montpeller mentre em converteixo en part de l'escenari.
Un altre visitant, potser també de la meva ciutat, es fixarà en les mateixes coses que observen les Gràcies des del cim de la font, que observo jo mentre camino, i en veure'm, pensarà "un estudiant que torna de la facultat, cansat després d'un dia de classes." Sense adonar-me'n, he esdevingut part del decorat. I com a tal puc, una mica com les Gràcies, veure-hi més enllà, però només quan em miro els nouvinguts, els turistes, com si fos una finestra emmirallada.
I des del meu cantó del mirall, me'ls miro, de vegades. Pregunten en francès per algun carrer o per la Gare, o els veig en un bar, prenent alguna cosa mentre miren un mapa, sota el núvol d'aigua que llancen els pulveritzadors per donar humitat a l'ambient de les terrasses en aquests dies de setembre i octubre tan calorosos. Miren a banda i banda, bocabadats, i caminen insegurs. No saben on van ni què els espera. Jo si, i això marca tota la diferència.
