Imbècils

Sóc una persona força passiva. Els que em coneixen solen dir que massa i tot. Per això és força extraordinari que m'enfadi fins al punt de cridar. És una cosa que només em passa quan discuteixo amb gent arrogant quan sé que tinc la raó (valgui el contrasentit)

Ja fa molts mesos que visc fora del meu país, i gràcies a això he pogut conèixer opinions sobre el meu país que no podria escoltar a casa. Informades o no, totes serveixen per fer-me una millor idea, no només de com és el món, sinó de com pensa la gent que hi viu. A Barcelona n'he conegut molts, però sovint la gent amb qui he parlat allà tenen una idea més o menys formada i normalment ben fonamentada, després d'uns mesos, de com van les coses.

Els turistes que hi passen tres o quatre dies són molt més perillosos, per una raó molt simple: hi ha un nombre enorme d'imbècils al món, i molts d'ells són imbècils que es dónen aires. I a molts d'aquests els agrada fer turisme.

Ho exemplificaré: els imbècils creuen que el seu tros de terra és el millor del món. No ho diuen, perquè es passen la vida dient-ne pestes, però en el fons ho creuen de debò. Els imbècils creuen, o millor dir, saben, que els aires del seu país són els més nets, i si no, són els més divertits; que les seves dones són les més guapes i les que més valen la pena, i que ningú té la polla més grossa.

Els imbècils són incapaços de relativitzar o de posar-se en la pell dels altres. L'empatia és un caràcter genètic que els gens imbècils eliminen per sistema. A més, els gens imbècils són gens mutants lamarquistes, s'adquireixen i poden transmetre's a generacions futures. Pobles i pobles, ciutats i ciutats, plenes d'imbècils.

Però hi ha coses pitjors, i són les imbècils amb aires. Els que van per la vida com si haguessin descobert el secret de la pedra filosofal, com si haguessin quadrat el cercle. Saben que ells, sense anar més lluny, són la polla amb vinagre, i els agrada que la gent se n'adoni.

***

Ara, els imbècils no van a fer turisme per conèixer altres llocs i altres cultures. Ho fan per dues raon: per poder dir "mira, he estat a X lloc, com molo" i també per comparar el seu país (i ells mateixos) amb el país d'acollida; comparar-lo, sense aprendre'n res.

Abans de seguir, haig de justificar-me: riure's dels francesos és esport olímpic al sud dels Pirineus, on els espanyols tenen la medalla de plata (la d'or, ho sento, és pels anglesos). Ho he fet de mil maneres i sense pensar-hi, durant mesos. Però el fet és que no detesto França ni els francesos. M'hi sento molt a gust, en aquesta mena de Limbo que és Montpeller. Montpellier, millor dit. O Montpelhièr, ara que he acabat el curs d'occità. El sentit de l'humor és vital per entendre aquesta petita contradicció: el fet és que a tothom li agrada riure i criticar, i ara si em ric i critico els francesos, la majoria d'ells, si tenen sentit de l'humor, no podran més que riure i dir "Ha ha, c'est vrai".

Amb això dit, us poso en situació. En una festa, una noia belga està parlant del seu viatge a Espanya amb uns amics seus alemanys. Els posa en guàrdia contra els horros d'un viatge al sud dels Pirineus: els autobusos mai van a l'hora, els trens són una broma, els horaris són merament orientatius, el menjar se serveix tard, la gent crida i fa soroll, els carrers estan bruts...

Fins aquí, res de nou sota el sol, són coses que porto tota la vida dient. Però llavors eran en escena el gen imbècil, i aquest cop arriba amb aires: la noia, havent-se guanyat el respecte dels alemanys amb el seu discurs abrasiu, sentint-se la reina del mambo, continua dient pestes d'Espanya. Que si és el Tercer Món, que si ha sentit que la medicina està endarrerida, que si la gent és antipàtica, que si als carrer només hi ha borratxos. 

Jo, que tampoc em salvo dels estereotips, de seguida classifico la noia com "arrogant imbècil puritana del nord d'Europa". Hi ha coses que pots dir de ta mare, però que si sents dir, mates. Sobretot quan la gent parla del que no sap, i ho fan sense cap mena de cura.

Quan la noia va deixar anar que "Espanya és un país de gent estúpida", jo, que sempre ho he pensat, vaig saltar i vaig dir: "Deus haver conegut molts espanyols, no?".

A partir d'aquest moment, durant aproximadament una hora, vaig anar perdent els nervis i el meu to de veu va anar incrementant-se per combatre l'exasperació amb la que intentava convèncer aquella noia de que cal conèixer alguna cosa per poder-la despreciar, sense adonar-me que estava donant cops contra una muralla. El cap d'aquella belga era quadrat i impossible de penetrar. Fins i tot quan va criticar que a Barcelona la gent li parlava en català i el seu castellà no li servia per res

Quan va dir que ningú hi parlava anglès o francès, i li vaig respondre que a Bèlgica els valons no parlen flamenc (ni tampoc autèntic való) i pocs flamencs parlen francès. Quan va dir que li semblava estúpid i provincià que a Barcelona, una ciutat cosmopolita, la gent parlés català, li vaig respondre que si ella hagués nascut uns quilòmetres més al nord, no tindria més remei que parlar flamenc, una llengua que ella també considerava "estúpida i provinciana". Quan li vaig dir que el català tenia entre 8 i 9 milions de parlants, em va dir que mentia (encara que veient com tothom que s'havia trobat a Barcelona semblava parlar només català, devia ser per portar-me la contrària). Quan va insistir en que la burocràcia espanyola era penosa, jo vaig donar-li la raó, recordant-li que l'aparell administratiu belga és també molt absurd, amb tres jocs d'administracions locals que s'han de posar d'acord en tres cambres diferents, i les tres cambres representades en les dues cambres de govern, que també s'ha de posar d'acord... etcètera. Tampoc va creure'm quan vaig dir que Andorra tenia com a únic idioma oficial, el català. Ella, tossuda com una mula, em deia que no tenia sentit, que hauria de ser l'espanyol i el francès. No li cabia a la testa que el castellà hagués arribat a Catalunya fa relativament poc. 

La conversa va acabar bruscament quan ella va dir que Espanya era un país que realment no existia, que cada una de les "nacions inventades" que hi havia a dins (perquè ella, com a estrangera i desconeixedora del país, tenia molt clar el que era l'autèntica Espanya i el que no) estava destruïnt un projecte d'unitat (el projecte franquista, suposo), i a això jo vaig respondre "Espanya mai ha estat una unitat uniforme, i mira qui parla, venint de Bèlgica, un país que només existeix sobre el paper". Em va mirar amb uns ulls molt oberts i va marxar, aparentment ofesa.

I jo vaig quedar-me tot amargat, amb ganes de trobar aquún imbècil menys imbècil a qui cridar-li quatre veritats sobre el seu propi país sense saber-ne res de res.

En fi, que vaig enfadar-me molt, i per res.

PS: On són tots aquests catalanoparlants radicals que es neguen a parlar castellà? La Generalitat els paga perquè vagin cada dia als centres turístics de Catalunya i es dediquin a passejar i a entrar i sortir de les botigues, enraonant en català i negant-se a respondre cap pregunta en altres llengües? Es poden fer oposicions...? On s'ha de demanar?

El famós examen oral d'Histoire Médiévale

És cinc de desembre, són les sis i vint de la tarda i jo no puc estar més enfadat. No em malinterpreteu, no estic enfadat amb ningú en particular, simplement estic realment enfurismat perquè no puc fer-hi res.

Porto nou hores (nou) esperant a la facultat a què em diguin "d'accord, l'étudiant suivant c'est qui? Guillom Ghogha, c'est qui Guillom Ghogha?" des de la porteta del despatx. Al principi, a les nou del matí, el dia pintava francament malament, o sigui que pensareu, si la cosa anava tant malament i nou hores després segueixes esperant, per què no t'has fotut un tret?

Bé, el cert és que pintaven bastos al matí, ja eren tres quarts de nou i jo encara esperava el tram a la parada de la Gare, a vint minuts de Saint-Éloi, la parada de la facultat. M'havien dit que calia ser davant el despatx del professor a les nou, i jo resava perquè seguís un ordre alfabètic i així jo guanyava temps per arrivar. Que poc sabia jo que Déu, en el seu infinit sentit de l'humor, havia escoltat les meves pregàries.

Un dels meus companys de classe arrivaba tard també, murmurant "Ho là là, là là, là là...", que és el que diuen els francesos quan quelcom els afecta enormement. Sona a tòpic però és cert. Ell em va tranquil·litzar, em va aclarar que no fariem l'examen llavors mateix, que com que són dos professors i hi ha uns vuitanta-cinc alumnes, encara trigaríem una bona estona. Relaxat, vaig deixar que el tram se m'endugués suau i silenciosament, com de costum, en un coixí de melindroses converses en francès i el zum zum elèctric del vehicle. Tant de bo m'hagués adormit allà mateix durant set hores.

Sortir del tram, caminar deu minuts fins l'entrada de la facultat -haig de dir que la porta i el cartell, malgrat dir "Université de Montpellier III - Paul Valéry", ben bé podria dir "Vous entrez dans le secteur soviétique", tal és el mal estat de tot el campus. Però no es tracta d'això -en part si, ja ho veureu. Arribem, tard, però tant se val, al pis on hi ha els despatxos de Medieval, només per trobar-nos, astorats, amb tots els estudiants de les dues sessions de la classe esperant al passadís, asseguts, amb apunts a una mà i cafès a l'altra, repassant en veu alta, llegint en solitud, mirant de retenir noms i aliançes, fent petar la xerrada...

Llavors esperem mitja hora perquè arribi el professor i digui les paraules que tothom esperava sentir: "de l'A a la K, quedeu-vos aquí. La resta, veniu a partir de les dues". Les dues. Mare meva, tinc mig dia de gràcia per repassar. Em reuneixo amb els pocs companys de classe que conec i amb un grup d'americans i anem a fer un cafè i repassar, mentrestant, els noms, dates, guerres, glòries i penúries de les grans nissagues dels nobles llenguadocians, la persecució dels càtars, o la sempre sorprenent tenacitat dels comtes de Tolosa i el seu conflicte inacabable amb el Casal de Barcelona. Després de molt discutir i molt distreure'ns, jo arribo ja al punt en què saps que avui ja no aprendràs res per molt més que llegeixis. O sigui que em retiro a dinar amb d'altres amics, em relaxo... de moment, tot rutlla. He agafat els bastos que m'havien pintat pel matí i amb ells he atonyinat la por i els nervis fins deixar-los a Urgències. Quan acabo de dinar em plantejo fer una becaina seriosament, però molt aviat es fan les dues (recordeu que el dinar, a França, es fa a les dotze) i em toca anar al quarter a donar l'ordre de batalla.

Així doncs arribo, pregunto i em diuen que encara van per la lletra M. Magnífic, però jo ja no vull estudiar més. Em reuneixo amb uns quants coneguts que encara esperen fora, a les escales, i comença el meu calvari. Durant hores no tinc absolutament res a fer, i no puc marxar perquè ja van per la lletra P, però encara hi ha unes trenta persones al passadís. I el ritme amb què entren i surten és tan, tan lent...

Tan lent que em vull morir. A mesura que passen els segons i els minuts amb aquella parsimònia de quan saven que els estàs veient passar, els meus ànims es van tornant pols que ocupa les moltes escletxes del passadís. Trec una baralla de cartes i fem unes quantes timbes, però la majoria comencen a estar força crispats, o massa preocupats per repassar a última hora. Burros, penso jo. Rucs, això no us servirà de res. Resigneu-vos!

Una noia, que després sabria que es diu Pauline, però que llavors no coneixia, va voler saber quants dels encara presents anàvem després de la lletra R. L'enquesta em va enfonsar encara més: Dels nou o deu que quedaven, set tenien cognoms que començaven amb R, i en cap dels casos seguia una U. Això vol dir que jo, que sóc ROU, tenia les d'anar avant-penúltim.

Al principi, el cervell se'm feia puré a mesura que augmentava la temperatura de la meva fúria, i quan es convertia en resignació, la meva mà prenia el relleu i es movia com boja, picant cada cop més violentament sobre la taula o sobre els meus genolls, mentre els meus ulls eren pur foc de l'infern i una música de cors demoníacs, tambors i guitarres elèctriques s'alçava al meu voltant. Bé, segurament els que estaven al meu voltant no se n'adonaven -li hauré de preguntar a la Pauline-, però jo estava descendint a les profunditats més insondables de l'Infern dantesc, ple de foc i de glaç.

Començava a morir-me de gana, i tancat en mi mateix vaig baixar a veure si podia comprar quelcom al bar. Però, quina sorpresa, eren les sis i el bar tanca a les cinc. Em vaig cagar en els francesos i els seus horaris estúpids mil vegades mentre tornava a pujar els graons amb les mans buides i sense monedes amb les quals comprar panettones o kit-kats a la màquina.

Em faltava molt poc per arribar a l'últim cercle de l'Infern, on Satanàs, amb tres caps, tres jocs de braços, ulls de foc i llengua de bèstia cefalòpoda, roman mig enfonsat en aigua glaçada, amo del seu reialme de torments, quan el professor va dir el meu nom (bé, no pas el meu nom, sinó una infecta paròdia, tot el que la seva llengua gabatxa era capaç de pronunciar) i vaig entrar amb gran velocitat, fet una fúria.

La Pauline de la que parlo estava començant el seu propi examen. Ho dic perquè a través d'ella vaig escoltar com anava això de fer examens orals. Un cop va acabar, el professor em va donar dos fulls de paper plegats. "Escull-ne un", diu. "No puc veure què hi ha a dins?", pregunto, i ell respon "No, aquesta és la gràcia". La gràcia la tens al cul, vaig pensar, em prens per imbècil?

Però no, les coses a França van així, i vaig viure el meu primer "tirage à sorts". Vaig agafar un dels dos papers i el tema era "Els poders polítics al Llenguadoc del segle XII". Estrany, cap tema parlava explícitament d'això, però de totes maneres, em semblava extremadament fàcil a mesura que anava dibuixant un mapa del Llenguadoc medieval per assegurar-me que no em deixava cap comtat, senyoriu ni reialme.

Així doncs, la ira es desfeia com el glaç i deixava pas a una càlida i magnífica sensació de seguretat. Malgrat ser el meu primer examen oral en francès, no tenia cap mena de dubte que trauria una bona nota. Quan el professor em va cridar, i en no ser una exposició oral davant de molta gent, vaig dexar que la llengua anés fent -no us penseu el que no és- i en deu minuts, ja havia parlat dels poders polítics que actuaven en aquell segle al Migdia francès, els dits a classe i els que no s'havien mencionat, que es noti que d'això en sé, i havia parlat dels comtes, barons, marquesos, senyors, reis i papes més importants del periode.

En acabar, ell mira la fitxa, assenteix amb el cap forçant la boca en un gest d'aprovació, i em pregunta si, pel nom, sóc català. Quan dic que si, somriu. "C'était très bien, vraiment", diu.

En sortir per aquella porta, no em queda ja rastre d'odi ni fúria. Els dos que esperaven a fora encara em miren i jo alço la mà tancada amb el polze cap amunt. M'ha anat genial, i encara no m'ho crec. Afanat, marxo de la facultat essent més fosc que quan hi he entrat a les 9, però no podria estar més serè.

Aquella nit és de les nits que millor he dormit a Montpeller. Tot per un dia de merda que al final va resultar anar sorprenentment bé.