La fama dels
italians ha arribat, a força de segles, a fronteres i oceans: Itàlia és el país
de la xauxa, la disbauxa i la xerinola. És un país permanentment de cap per
avall, governat per una elit de mòmies empresarials i sindicats criminals, on
impera la llei del jo la tinc més grossa, subjecte a la terrible influència de
l’Església catòlica, trencat per un enorme conflicte entre el Nord i el Sud,
que arriba a tots els nivells. Embrutada per la corrupció i envellida per la
manca de cura, Itàlia ha arribat a ser una icona. Països com França o Alemanya
se la miren de reüll, com es mirarien aquell amic de l’escola que abans solia
abusar d’ells, però que ara viu en una casa atrotinada a les afores, treballa
al McDonald’s i té alcohol a les venes enlloc de sang. Pobre Itàlia, glòria
dels segles passats, pena i riota de l’Europa actual!
Fins i tot els
països menys afortunats però amb més ínfules, com aquesta Espanya que ens ha
vist néixer, tenen el consol de mirar-se Itàlia i pensar que no estem tant
malament. Millor que se’ns conegui pels toros, els barrets mexicans i la paella
que per la màfia i per una estructura estatal heretada de la caiguda de l’Imperi
Romà.
Perdó, he dit
França? França! Aquest país que és un dels líders de la Unió Europea; bressol
de la llibertat, avantguarda de les revolucions! França, amb tota la seva grandeur i puixança, ha demostrat ser
una decepció. Ara demostraré que, si se la sotmet a anàlisi estricte, França no
resulta ser millor que Itàlia.
Per exemple, a
França, els conductors demostren una absoluta manca de respecte pels vianants.
D’acord, a Itàlia els conductors demostren una absoluta manca de respecte en
general, però, com a mínim, a Itàlia es
poden creuar carrers de sis carrils caminant aixecant la mà en gest
d’autoritat i disculpa. Aquí, al nord dels Pirineus, quan el semàfor és verd,
els cotxes són reis de l’asfalt, i els vianants són només insectes en el seu
camí. Els motoristes es truquen les motos i peten com avions a reacció, els monovolums són
hummers sense arma automàtica, i els mercedes són tancs disposats a destrossar
qualsevol tros de carn que s’atreveixi a fer-lo reduir només perquè s’acosta a
un pas de zebra.
També es diu que
la burocràcia italiana és complicada i inoperant, però resulta que França no li
porta gaire avantatge. Ja he parlat sobre les contradiccions de
l’administració, però la cosa no s’acaba aquí. Malgrat totes les ajudes que
l’Estat francès posa als seus estudiants, quan es tracta d’ajudar als
estrangers, França fa com si no hi sentís. Un exemple: per aconseguir una beca cal
un bon feix de papers, alguns dels quals no poden aconseguir-se de cap manera
si no es coneix una família benestant francesa. Si jo vull llogar un pis,
necessito un garant. Els meus pares, malgrat tenir diners per avalar-me, no són
cap garant perquè no són francesos. El garant ha de ser algú que viu, treballa
i paga impostos a França, i que disposi d’uns ingressos mensuals que superin el
triple del cost del pis cada mes. És a dir, si vinc a França i treballo dos
mesos, encara no puc aconseguir un lloguer regular. Necessito guanyar-me la
confiança d’un francès de classe mitjana. És una estratègia per protegir-se
dels perillosos influxos estrangers? Qui sap què passa pel cap dels francesos,
però és ben bé com si no volguessin que ningú de fora vingués a viure a França. La fregona,
invent espanyol, es fa servir poc. Naturalment, ja que és un invent estranger.
No només estranger, sinó espanyol. Això, als francesos, no els agrada. És desagradable. Millor abocar aigua sobre el terra i fregar, com solen
fer.
Amb tota la seva
pulcritud i educació, els francesos també resulten ser força hipòcrites. Qui
hagi anat a Roma, Nàpols o Florència recordarà que una de les primeres
impressions que donen és “bruta”. Sí, les ciutats italianes estan força brutes,
encara que jo ho considero part del seu encant envellidor. En el cas de Montpeller, el centre de la
vil·la, l’Écusson, és net i ben cuidat. Però fora dels límits de la muralla
medieval, tota aquesta cura desapareix. Tres metres més enllà, les escombraries
omplen les cantonades, els edificis decimonònics cauen presos de la intempèrie,
la pedra blanca tan característica es torna negrosa... resulta molt
il·lustratiu que els barris de Gambetta i Boutonnet estiguin plens de merda i,
en canvi, el centre històric, net com una patena, disposa d’una brigada de
motoristes netejadors de caca de gos, armats amb un aspirador i una manguera a
pressió.
Bé, potser dir
que França queda al mateix nivell que Itàlia és passar-se, però no escric això
per ser políticament correcte. El fet és que, des de fora, França sembla un
gall inflat, i en realitat al gall li falten plomes, encara que les que té fan
molta patxoca.