No en tinc cap dubte: Montpeller és una ciutat aclaparadorament bonica. Té la quantitat justa de pols i antigor per semblar anciana, però no ruïnosa; la mesura apropiada d'encant en l'aprofitament de l'Écusson, la ciutat vella, plena de bars, terrasses i jardins, prou per ser elegant, sense convertir-se en Port Aventura; una bona proporció de població jove (l'enorme majoria, m'atreveixo a endevinar) i de vida social; i bons serveis propis del segle XXI. Una xarxa d'autobusos ben pensada, dues línies de tram que funcionen la mar de bé, i aviat en seran quatre, de línies.
Dels carrers més amples en pengen guirnaldes i testos de vinya i morera, els monuments antics i els edificis medievals estan molt ben conservats, els carrers estrets i llobregosos no estan bruts ni amaguen l'amenaça de la malària, com alguns carrerons del Raval o del Born a Barcelona. Les places tenen un empedrat fosc que contrasta amb la claror dels edificis. Els arbres són vells i enormes, i proporcionen dolços moments d'ombra sota aquest sol agressiu de setembre.
La gent que hi viu, però, és tot una altra història. Per il·lustrar-ho, explicaré el meu primer trajecte en tramvia:
Tot arribant a l'estació de tram de la Place de la Comédie, el centre social de la ciutat, em disposo a comprar un bitllet. Al costat de la màquina (de cada màquina, de cada una de les estacions concorregudes, com descobriria més tard) hi ha una romanesa amb el seu nen demanant almoina a la gent que recull el canvi. És d'aquestes que miren d'ajudar-te sense que ho demanis, i que després exigeixen una compensació. No és tampoc com aquells que t'empastifen el parabrises del cotxe i no te l'acaben de netejar fins que els pagues. No crec que t'agafin el bitllet de la mà i te l'estripin si no les pagues. Però és realment molest, sobretot si realment no sé què estic fent ni com haig de comprar un bitllet senzill.
Un cop al tram (trams moderníssims i molt còmodes, val a dir), dues parades després, pujen un grup de revisors, engalanats amb uniforme i gorra d'aire militar, alguns d'ells amb petos reflectants. La dona del meu davant, en veure'ls, s'afanya a validar el seu bitllet. Res d'estrany. El que ja és més curiós és que, al cap de tres minuts d'estar parats a l'estació (Boutonnet, em sembla), els revisors fan baixar quasi bé a la meitat dels viatgers, la majoria estudiants. Cap d'ells duia el bitllet validat. Molt bé, lliçó apresa: si tanta gent s'arrisca és que el risc és força minso.
Després, reunió informativa a la facultat, a l'amfiteatre C. El campus és enorme, però sembla que fa temps que no contracten cap jardiner, i a més els corredors i les classes semblen sortides d'una peli de terror dels anys 60. Segurament, la facultat la van fer en aquells mateixos anys, i no se n'han cuidat més. Un cop a l'amfiteatre, una coordinadora parla sobre les responsabilitats i deures dels estudiants Erasmus i va fent brometes de tant en tant. La gent riu però jo no entenc res. Llavors parlen els diferents caps de departament. Molts d'ells porten el projector i les transparències. Visca, més professors que encara no han passat la pàgina dels anys 50.
Més tard m'adono que els horaris del meu curs només es troben a la paret del departament d'Història. Altres carreres, a dos dies de començar el curs, encara no saben ben bé quins són els seus horaris. Per culpa d'això, el meu curs comença una setmana més tard. Bravo. A la cua per inscriure'm als diferents cursos em topo amb uns quants estudiants francesos. Els pregunto com funciona el sistema, i em diuen que ho diu ben clar als panells del pis de dalt. Un d'ells es mostra més amable i em diu que cal prendre dos cursos de cada assignatura, les classes magistrals i els treballs dirigits. Al cap d'uns minuts, descobreixo que se'm solapen totes les assignatures.
Torno a l'edifici administratiu, faig cura durant deu minuts i els dic que necessito canviar el meu learning agreement perquè les assignatures se'm superposen. Un noi força amable em diu que ells no hi poden fer res, que haig de parlar amb el coordinador del meu curs, el qual, per cert, ha passat olímpicament de presentar-se a la recepció dels estudiants d'Erasmus. Cal enviar-li un email i concertar una cita.
EDITO: Tres dies més tard, encara no m'ha respost.
Amb tot això, les ofertes de pis i d'habitació segueixen sense respondre els emails i sense agafar el telèfon. M'imagino que els telèfons els deuen cremar de tantes trucades que reben. Els està bé, que els donin pel cul.
No hay comentarios:
Publicar un comentario