Fritàlia

La fama dels italians ha arribat, a força de segles, a fronteres i oceans: Itàlia és el país de la xauxa, la disbauxa i la xerinola. És un país permanentment de cap per avall, governat per una elit de mòmies empresarials i sindicats criminals, on impera la llei del jo la tinc més grossa, subjecte a la terrible influència de l’Església catòlica, trencat per un enorme conflicte entre el Nord i el Sud, que arriba a tots els nivells. Embrutada per la corrupció i envellida per la manca de cura, Itàlia ha arribat a ser una icona. Països com França o Alemanya se la miren de reüll, com es mirarien aquell amic de l’escola que abans solia abusar d’ells, però que ara viu en una casa atrotinada a les afores, treballa al McDonald’s i té alcohol a les venes enlloc de sang. Pobre Itàlia, glòria dels segles passats, pena i riota de l’Europa actual!

Fins i tot els països menys afortunats però amb més ínfules, com aquesta Espanya que ens ha vist néixer, tenen el consol de mirar-se Itàlia i pensar que no estem tant malament. Millor que se’ns conegui pels toros, els barrets mexicans i la paella que per la màfia i per una estructura estatal heretada de la caiguda de l’Imperi Romà.

Perdó, he dit França? França! Aquest país que és un dels líders de la Unió Europea; bressol de la llibertat, avantguarda de les revolucions! França, amb tota la seva grandeur i puixança, ha demostrat ser una decepció. Ara demostraré que, si se la sotmet a anàlisi estricte, França no resulta ser millor que Itàlia.

Per exemple, a França, els conductors demostren una absoluta manca de respecte pels vianants. D’acord, a Itàlia els conductors demostren una absoluta manca de respecte en general, però, com a mínim, a Itàlia es poden creuar carrers de sis carrils caminant aixecant la mà en gest d’autoritat i disculpa. Aquí, al nord dels Pirineus, quan el semàfor és verd, els cotxes són reis de l’asfalt, i els vianants són només insectes en el seu camí. Els motoristes es truquen les motos i peten com avions a reacció, els monovolums són hummers sense arma automàtica, i els mercedes són tancs disposats a destrossar qualsevol tros de carn que s’atreveixi a fer-lo reduir només perquè s’acosta a un pas de zebra.

També es diu que la burocràcia italiana és complicada i inoperant, però resulta que França no li porta gaire avantatge. Ja he parlat sobre les contradiccions de l’administració, però la cosa no s’acaba aquí. Malgrat totes les ajudes que l’Estat francès posa als seus estudiants, quan es tracta d’ajudar als estrangers, França fa com si no hi sentís. Un exemple: per aconseguir una beca cal un bon feix de papers, alguns dels quals no poden aconseguir-se de cap manera si no es coneix una família benestant francesa. Si jo vull llogar un pis, necessito un garant. Els meus pares, malgrat tenir diners per avalar-me, no són cap garant perquè no són francesos. El garant ha de ser algú que viu, treballa i paga impostos a França, i que disposi d’uns ingressos mensuals que superin el triple del cost del pis cada mes. És a dir, si vinc a França i treballo dos mesos, encara no puc aconseguir un lloguer regular. Necessito guanyar-me la confiança d’un francès de classe mitjana. És una estratègia per protegir-se dels perillosos influxos estrangers? Qui sap què passa pel cap dels francesos, però és ben bé com si no volguessin que ningú de fora vingués a viure a França. La fregona, invent espanyol, es fa servir poc. Naturalment, ja que és un invent estranger. No només estranger, sinó espanyol. Això, als francesos, no els agrada. És desagradable. Millor abocar aigua sobre el terra i fregar, com solen fer.

Amb tota la seva pulcritud i educació, els francesos també resulten ser força hipòcrites. Qui hagi anat a Roma, Nàpols o Florència recordarà que una de les primeres impressions que donen és “bruta”. Sí, les ciutats italianes estan força brutes, encara que jo ho considero part del seu encant envellidor.  En el cas de Montpeller, el centre de la vil·la, l’Écusson, és net i ben cuidat. Però fora dels límits de la muralla medieval, tota aquesta cura desapareix. Tres metres més enllà, les escombraries omplen les cantonades, els edificis decimonònics cauen presos de la intempèrie, la pedra blanca tan característica es torna negrosa... resulta molt il·lustratiu que els barris de Gambetta i Boutonnet estiguin plens de merda i, en canvi, el centre històric, net com una patena, disposa d’una brigada de motoristes netejadors de caca de gos, armats amb un aspirador i una manguera a pressió.

Bé, potser dir que França queda al mateix nivell que Itàlia és passar-se, però no escric això per ser políticament correcte. El fet és que, des de fora, França sembla un gall inflat, i en realitat al gall li falten plomes, encara que les que té fan molta patxoca.