Imbècils

Sóc una persona força passiva. Els que em coneixen solen dir que massa i tot. Per això és força extraordinari que m'enfadi fins al punt de cridar. És una cosa que només em passa quan discuteixo amb gent arrogant quan sé que tinc la raó (valgui el contrasentit)

Ja fa molts mesos que visc fora del meu país, i gràcies a això he pogut conèixer opinions sobre el meu país que no podria escoltar a casa. Informades o no, totes serveixen per fer-me una millor idea, no només de com és el món, sinó de com pensa la gent que hi viu. A Barcelona n'he conegut molts, però sovint la gent amb qui he parlat allà tenen una idea més o menys formada i normalment ben fonamentada, després d'uns mesos, de com van les coses.

Els turistes que hi passen tres o quatre dies són molt més perillosos, per una raó molt simple: hi ha un nombre enorme d'imbècils al món, i molts d'ells són imbècils que es dónen aires. I a molts d'aquests els agrada fer turisme.

Ho exemplificaré: els imbècils creuen que el seu tros de terra és el millor del món. No ho diuen, perquè es passen la vida dient-ne pestes, però en el fons ho creuen de debò. Els imbècils creuen, o millor dir, saben, que els aires del seu país són els més nets, i si no, són els més divertits; que les seves dones són les més guapes i les que més valen la pena, i que ningú té la polla més grossa.

Els imbècils són incapaços de relativitzar o de posar-se en la pell dels altres. L'empatia és un caràcter genètic que els gens imbècils eliminen per sistema. A més, els gens imbècils són gens mutants lamarquistes, s'adquireixen i poden transmetre's a generacions futures. Pobles i pobles, ciutats i ciutats, plenes d'imbècils.

Però hi ha coses pitjors, i són les imbècils amb aires. Els que van per la vida com si haguessin descobert el secret de la pedra filosofal, com si haguessin quadrat el cercle. Saben que ells, sense anar més lluny, són la polla amb vinagre, i els agrada que la gent se n'adoni.

***

Ara, els imbècils no van a fer turisme per conèixer altres llocs i altres cultures. Ho fan per dues raon: per poder dir "mira, he estat a X lloc, com molo" i també per comparar el seu país (i ells mateixos) amb el país d'acollida; comparar-lo, sense aprendre'n res.

Abans de seguir, haig de justificar-me: riure's dels francesos és esport olímpic al sud dels Pirineus, on els espanyols tenen la medalla de plata (la d'or, ho sento, és pels anglesos). Ho he fet de mil maneres i sense pensar-hi, durant mesos. Però el fet és que no detesto França ni els francesos. M'hi sento molt a gust, en aquesta mena de Limbo que és Montpeller. Montpellier, millor dit. O Montpelhièr, ara que he acabat el curs d'occità. El sentit de l'humor és vital per entendre aquesta petita contradicció: el fet és que a tothom li agrada riure i criticar, i ara si em ric i critico els francesos, la majoria d'ells, si tenen sentit de l'humor, no podran més que riure i dir "Ha ha, c'est vrai".

Amb això dit, us poso en situació. En una festa, una noia belga està parlant del seu viatge a Espanya amb uns amics seus alemanys. Els posa en guàrdia contra els horros d'un viatge al sud dels Pirineus: els autobusos mai van a l'hora, els trens són una broma, els horaris són merament orientatius, el menjar se serveix tard, la gent crida i fa soroll, els carrers estan bruts...

Fins aquí, res de nou sota el sol, són coses que porto tota la vida dient. Però llavors eran en escena el gen imbècil, i aquest cop arriba amb aires: la noia, havent-se guanyat el respecte dels alemanys amb el seu discurs abrasiu, sentint-se la reina del mambo, continua dient pestes d'Espanya. Que si és el Tercer Món, que si ha sentit que la medicina està endarrerida, que si la gent és antipàtica, que si als carrer només hi ha borratxos. 

Jo, que tampoc em salvo dels estereotips, de seguida classifico la noia com "arrogant imbècil puritana del nord d'Europa". Hi ha coses que pots dir de ta mare, però que si sents dir, mates. Sobretot quan la gent parla del que no sap, i ho fan sense cap mena de cura.

Quan la noia va deixar anar que "Espanya és un país de gent estúpida", jo, que sempre ho he pensat, vaig saltar i vaig dir: "Deus haver conegut molts espanyols, no?".

A partir d'aquest moment, durant aproximadament una hora, vaig anar perdent els nervis i el meu to de veu va anar incrementant-se per combatre l'exasperació amb la que intentava convèncer aquella noia de que cal conèixer alguna cosa per poder-la despreciar, sense adonar-me que estava donant cops contra una muralla. El cap d'aquella belga era quadrat i impossible de penetrar. Fins i tot quan va criticar que a Barcelona la gent li parlava en català i el seu castellà no li servia per res

Quan va dir que ningú hi parlava anglès o francès, i li vaig respondre que a Bèlgica els valons no parlen flamenc (ni tampoc autèntic való) i pocs flamencs parlen francès. Quan va dir que li semblava estúpid i provincià que a Barcelona, una ciutat cosmopolita, la gent parlés català, li vaig respondre que si ella hagués nascut uns quilòmetres més al nord, no tindria més remei que parlar flamenc, una llengua que ella també considerava "estúpida i provinciana". Quan li vaig dir que el català tenia entre 8 i 9 milions de parlants, em va dir que mentia (encara que veient com tothom que s'havia trobat a Barcelona semblava parlar només català, devia ser per portar-me la contrària). Quan va insistir en que la burocràcia espanyola era penosa, jo vaig donar-li la raó, recordant-li que l'aparell administratiu belga és també molt absurd, amb tres jocs d'administracions locals que s'han de posar d'acord en tres cambres diferents, i les tres cambres representades en les dues cambres de govern, que també s'ha de posar d'acord... etcètera. Tampoc va creure'm quan vaig dir que Andorra tenia com a únic idioma oficial, el català. Ella, tossuda com una mula, em deia que no tenia sentit, que hauria de ser l'espanyol i el francès. No li cabia a la testa que el castellà hagués arribat a Catalunya fa relativament poc. 

La conversa va acabar bruscament quan ella va dir que Espanya era un país que realment no existia, que cada una de les "nacions inventades" que hi havia a dins (perquè ella, com a estrangera i desconeixedora del país, tenia molt clar el que era l'autèntica Espanya i el que no) estava destruïnt un projecte d'unitat (el projecte franquista, suposo), i a això jo vaig respondre "Espanya mai ha estat una unitat uniforme, i mira qui parla, venint de Bèlgica, un país que només existeix sobre el paper". Em va mirar amb uns ulls molt oberts i va marxar, aparentment ofesa.

I jo vaig quedar-me tot amargat, amb ganes de trobar aquún imbècil menys imbècil a qui cridar-li quatre veritats sobre el seu propi país sense saber-ne res de res.

En fi, que vaig enfadar-me molt, i per res.

PS: On són tots aquests catalanoparlants radicals que es neguen a parlar castellà? La Generalitat els paga perquè vagin cada dia als centres turístics de Catalunya i es dediquin a passejar i a entrar i sortir de les botigues, enraonant en català i negant-se a respondre cap pregunta en altres llengües? Es poden fer oposicions...? On s'ha de demanar?

El famós examen oral d'Histoire Médiévale

És cinc de desembre, són les sis i vint de la tarda i jo no puc estar més enfadat. No em malinterpreteu, no estic enfadat amb ningú en particular, simplement estic realment enfurismat perquè no puc fer-hi res.

Porto nou hores (nou) esperant a la facultat a què em diguin "d'accord, l'étudiant suivant c'est qui? Guillom Ghogha, c'est qui Guillom Ghogha?" des de la porteta del despatx. Al principi, a les nou del matí, el dia pintava francament malament, o sigui que pensareu, si la cosa anava tant malament i nou hores després segueixes esperant, per què no t'has fotut un tret?

Bé, el cert és que pintaven bastos al matí, ja eren tres quarts de nou i jo encara esperava el tram a la parada de la Gare, a vint minuts de Saint-Éloi, la parada de la facultat. M'havien dit que calia ser davant el despatx del professor a les nou, i jo resava perquè seguís un ordre alfabètic i així jo guanyava temps per arrivar. Que poc sabia jo que Déu, en el seu infinit sentit de l'humor, havia escoltat les meves pregàries.

Un dels meus companys de classe arrivaba tard també, murmurant "Ho là là, là là, là là...", que és el que diuen els francesos quan quelcom els afecta enormement. Sona a tòpic però és cert. Ell em va tranquil·litzar, em va aclarar que no fariem l'examen llavors mateix, que com que són dos professors i hi ha uns vuitanta-cinc alumnes, encara trigaríem una bona estona. Relaxat, vaig deixar que el tram se m'endugués suau i silenciosament, com de costum, en un coixí de melindroses converses en francès i el zum zum elèctric del vehicle. Tant de bo m'hagués adormit allà mateix durant set hores.

Sortir del tram, caminar deu minuts fins l'entrada de la facultat -haig de dir que la porta i el cartell, malgrat dir "Université de Montpellier III - Paul Valéry", ben bé podria dir "Vous entrez dans le secteur soviétique", tal és el mal estat de tot el campus. Però no es tracta d'això -en part si, ja ho veureu. Arribem, tard, però tant se val, al pis on hi ha els despatxos de Medieval, només per trobar-nos, astorats, amb tots els estudiants de les dues sessions de la classe esperant al passadís, asseguts, amb apunts a una mà i cafès a l'altra, repassant en veu alta, llegint en solitud, mirant de retenir noms i aliançes, fent petar la xerrada...

Llavors esperem mitja hora perquè arribi el professor i digui les paraules que tothom esperava sentir: "de l'A a la K, quedeu-vos aquí. La resta, veniu a partir de les dues". Les dues. Mare meva, tinc mig dia de gràcia per repassar. Em reuneixo amb els pocs companys de classe que conec i amb un grup d'americans i anem a fer un cafè i repassar, mentrestant, els noms, dates, guerres, glòries i penúries de les grans nissagues dels nobles llenguadocians, la persecució dels càtars, o la sempre sorprenent tenacitat dels comtes de Tolosa i el seu conflicte inacabable amb el Casal de Barcelona. Després de molt discutir i molt distreure'ns, jo arribo ja al punt en què saps que avui ja no aprendràs res per molt més que llegeixis. O sigui que em retiro a dinar amb d'altres amics, em relaxo... de moment, tot rutlla. He agafat els bastos que m'havien pintat pel matí i amb ells he atonyinat la por i els nervis fins deixar-los a Urgències. Quan acabo de dinar em plantejo fer una becaina seriosament, però molt aviat es fan les dues (recordeu que el dinar, a França, es fa a les dotze) i em toca anar al quarter a donar l'ordre de batalla.

Així doncs arribo, pregunto i em diuen que encara van per la lletra M. Magnífic, però jo ja no vull estudiar més. Em reuneixo amb uns quants coneguts que encara esperen fora, a les escales, i comença el meu calvari. Durant hores no tinc absolutament res a fer, i no puc marxar perquè ja van per la lletra P, però encara hi ha unes trenta persones al passadís. I el ritme amb què entren i surten és tan, tan lent...

Tan lent que em vull morir. A mesura que passen els segons i els minuts amb aquella parsimònia de quan saven que els estàs veient passar, els meus ànims es van tornant pols que ocupa les moltes escletxes del passadís. Trec una baralla de cartes i fem unes quantes timbes, però la majoria comencen a estar força crispats, o massa preocupats per repassar a última hora. Burros, penso jo. Rucs, això no us servirà de res. Resigneu-vos!

Una noia, que després sabria que es diu Pauline, però que llavors no coneixia, va voler saber quants dels encara presents anàvem després de la lletra R. L'enquesta em va enfonsar encara més: Dels nou o deu que quedaven, set tenien cognoms que començaven amb R, i en cap dels casos seguia una U. Això vol dir que jo, que sóc ROU, tenia les d'anar avant-penúltim.

Al principi, el cervell se'm feia puré a mesura que augmentava la temperatura de la meva fúria, i quan es convertia en resignació, la meva mà prenia el relleu i es movia com boja, picant cada cop més violentament sobre la taula o sobre els meus genolls, mentre els meus ulls eren pur foc de l'infern i una música de cors demoníacs, tambors i guitarres elèctriques s'alçava al meu voltant. Bé, segurament els que estaven al meu voltant no se n'adonaven -li hauré de preguntar a la Pauline-, però jo estava descendint a les profunditats més insondables de l'Infern dantesc, ple de foc i de glaç.

Començava a morir-me de gana, i tancat en mi mateix vaig baixar a veure si podia comprar quelcom al bar. Però, quina sorpresa, eren les sis i el bar tanca a les cinc. Em vaig cagar en els francesos i els seus horaris estúpids mil vegades mentre tornava a pujar els graons amb les mans buides i sense monedes amb les quals comprar panettones o kit-kats a la màquina.

Em faltava molt poc per arribar a l'últim cercle de l'Infern, on Satanàs, amb tres caps, tres jocs de braços, ulls de foc i llengua de bèstia cefalòpoda, roman mig enfonsat en aigua glaçada, amo del seu reialme de torments, quan el professor va dir el meu nom (bé, no pas el meu nom, sinó una infecta paròdia, tot el que la seva llengua gabatxa era capaç de pronunciar) i vaig entrar amb gran velocitat, fet una fúria.

La Pauline de la que parlo estava començant el seu propi examen. Ho dic perquè a través d'ella vaig escoltar com anava això de fer examens orals. Un cop va acabar, el professor em va donar dos fulls de paper plegats. "Escull-ne un", diu. "No puc veure què hi ha a dins?", pregunto, i ell respon "No, aquesta és la gràcia". La gràcia la tens al cul, vaig pensar, em prens per imbècil?

Però no, les coses a França van així, i vaig viure el meu primer "tirage à sorts". Vaig agafar un dels dos papers i el tema era "Els poders polítics al Llenguadoc del segle XII". Estrany, cap tema parlava explícitament d'això, però de totes maneres, em semblava extremadament fàcil a mesura que anava dibuixant un mapa del Llenguadoc medieval per assegurar-me que no em deixava cap comtat, senyoriu ni reialme.

Així doncs, la ira es desfeia com el glaç i deixava pas a una càlida i magnífica sensació de seguretat. Malgrat ser el meu primer examen oral en francès, no tenia cap mena de dubte que trauria una bona nota. Quan el professor em va cridar, i en no ser una exposició oral davant de molta gent, vaig dexar que la llengua anés fent -no us penseu el que no és- i en deu minuts, ja havia parlat dels poders polítics que actuaven en aquell segle al Migdia francès, els dits a classe i els que no s'havien mencionat, que es noti que d'això en sé, i havia parlat dels comtes, barons, marquesos, senyors, reis i papes més importants del periode.

En acabar, ell mira la fitxa, assenteix amb el cap forçant la boca en un gest d'aprovació, i em pregunta si, pel nom, sóc català. Quan dic que si, somriu. "C'était très bien, vraiment", diu.

En sortir per aquella porta, no em queda ja rastre d'odi ni fúria. Els dos que esperaven a fora encara em miren i jo alço la mà tancada amb el polze cap amunt. M'ha anat genial, i encara no m'ho crec. Afanat, marxo de la facultat essent més fosc que quan hi he entrat a les 9, però no podria estar més serè.

Aquella nit és de les nits que millor he dormit a Montpeller. Tot per un dia de merda que al final va resultar anar sorprenentment bé.

Amb la copa a la mà

Són quatre, joves, porten faldilles curtes, samarretes d'aquelles que fan hippie però que costen una pasta, vasos de plàstic a una mà i ampolles dins dels bolsos, i caminen com si el carrer fos l'avantsala de la discoteca. Parlen en algun idioma que no arribo a entendre, estan força lluny. Baixen la Plaça Jean Jaurès des de la Rue de la Loge. Al davant de la crêperia els espera un altre grup de tres persones, dos nois alts i rossos i una noia morena. Dos suecs i una grega, per què no.

S'asseuen amb tranquil·litat als graons que hi ha al costat de la crêperia i van fent, xerrant, bevent, sense pressa. Parlen en francès entre ells, com la majoria dels Erasmus a França -a Espanya, els Erasmus solen parlar anglès entre ells-, això si que arribo a escoltar-ho. En realitat, no m'interessa gaire, jo sóc amb uns amics, també als graons de la plaça, amb una copa de vi a la mà. Copa de plàstc, vi rosat de baratillo, però fins i tot els vins barats són bons a França.

De nit, diuen els rumors i les llegendes, hi ha només dos cotxes patrulla a Montpeller. Em sembla absurd, però diuen els trobadors de sopars de duro que tenen fonts fidedignes: un amic d'un amic al qual van atracar i que va a anar a la comissaria, i li van dir que no podien fer res per combatre els voleurs de nuit. O que al xicotet d'una amiga li van entrar a l'habitació de la residència uns negres i li van robar el portàtil després de pegar-lo. Aquestes històries solen anar adornades d'una mica d'exageració i un pessic de xenofòbia, ja que la majoria dels Erasmus són europeus caucàsics i es permeten frivolitzar entre ells sobre la segregació dels àrabs o dels romanesos a Montpeller. Tot això per dir que no hi ha perill que passi la policia i ens multi per beure al carrer. La gent ho fa a la mateixa Comédie, a 300 metres de la central de comissaria. De vegades passa, però cal tenir molt mala sort.

Jo, insisteixo, estic gaudint de la soirée amb els amics. Deuen ser les 10 i mitja. Els bars tanquen d'hora aquí, la gent és a mig beure, en prèvies de sortir de festa. Molts ja estan de festa, escalfant motors. D'altres prenen quelcom abans d'anar a casa d'algú a passar la nit. D'altres faran com els Erasmus de la crêperia, començaran a circular cap a les discoteques.

Ja són les 11 i mitja, el grupet d'estrangers -com si jo no ho fos- es belluga. Van cap a la Comédie, desapareixen entre la gent, potser cap a Rockstore, la discoteca de rock i música alternativa. Penseu en Rockstore com un intent de Razz. De vegades, és Razz durant quinze minuts. Després es converteix en... una altra cosa, força pitjor. Dues sales, una de baix que és enorme però està força buida, i una de dalt amb els èxits dels 80 barrejats amb música techno que et fa sentir com en una llauna de sardines. Rockstore tanca d'hora, cap a les 4, i de vegades demanen entrada. Les noies van massa ben vestides per preferir Rockstore.

No crec que vagin a Point Zéro. D'acord, és el cor nocturn de la vida Erasmus, cosa que no vol dir massa res; però no els queda de camí. Point Zéro no és gran, i sol estar a vessar entre les 12 i les 3. Després es buida i segueix funcionant fins més enllà de les 6. Em penso que és l'única discoteca oberta fins tan tard. Hi posen "música Erasmus", èxits de la música comercial internacional. Res de localismes, res de ritmes estranys, ni deixos d'alternativisme, ni tant sols una picada d'ullet als més rumberos o als que prefereixen la patxanga -d'altra banda, em sembla que aquest estil només existeix a Espanya. Point Zéro és estrictament Erasmus, com les discoteques de la Vila Olímpica de Barcelona.

Definitvament, no van a l'Antirouille, el club underground alternatiu, amb música reggae i R&B i llargues cues de gent amb rasta a l'entrada. Entrada que cal pagar. No, gràcies. Potser van al Cargo, lloc anunciat pertot arreu a prop de les universitats, però sorprenentment buit. No és gran, i no hi he anat mai fora d'unes classes de salsa gratis que fan els dimarts a les 8. Diuen que és una discoteca Erasmus. Encara m'ho haig de creure.

Hi ha desenes d'altres llocs on sortir, però són més aviat llocs de francesos. Els Erasmus no solen coneixel's, immersos com estan -com estem- dins d'una plaent endogàmia. Potser són més oberts que la resta i els agrada envoltar-se d'allò més francès, menjar baguettes calentetes del forn cada matí, vestir boina encara que no quedi bé, o mostatxo encara que et faci semblar un pedòfil, o untar-se en foie-gras cada nit abans d'anar a dormir per agafar ben bé l'aroma. Potser no s'estan per punyetes i van a una festa a casa d'algun altre Erasmus; d'aquestes festes que són mini-sucursals de l'ONU passades per alcohol i porros. Aquestes, diré, m'agraden força. Potser són bons Erasmus i aniran a conèixer gent i pescar parella de nit en un pis desordenat amb la música massa forta.

O potser simplement se'n van a casa. Tot això no ho vaig pensar allà, amb la copa a la mà. Llavors estava més atent a la nostra conversa que derivava del castellà al català i al francès. Amb la copa a la mà, faig Erasmus, d'una de les mil maneres que hi ha de fer Erasmus.

I a dormir d'hora, que demà començo classe a les 8.

Les Tres Gràcies

Les Tres Gràcies a la font aguanten un sol abrusador sense queixar-se, com correspon a una estàtua qualsevol. Des de la seva posició privilegiada, sobre la roca artificial, observen per sobre dels caps de la gent mentre l'aigua els raja dessota els peus. L'una mira cap a Gambetta, a través de l'Òpera. La segona contempla la verda Esplanada que s'estén davant del Corum. L'última observa, segurament amb discust, el deliri grandiloqüent de Ricard Bofill anomenat el barri d'Antigone. Reines de la Place de la Comédie, les Tres Gràcies poden veure-hi més enllà de la carn i la pell, i coneixen els secrets de tot Montpeller, ja que tothom a Montpeller passa per la Comédie.

Per Jean Moulin arriba una parella de turistes anglesos que parlen xiuxiejant, en contrast amb el grup d'italians que pren un aperitiu a la terrassa d'un bar, tot rient i cridant, trencant amb força el murmusi de les converses en francès que se sent arreu. Ben a prop, un parell d'àrabs parlen arrepenjats a les baranes de les escales que duen al túnel. Els coloms, acostumats a la gent, es passegen en estols a la recerca d'engrunes, porqueria o velletes massa caritatives amb bosses de galeta, sense preocupar-se per aquella estudiant que camina amb presses mirant-se el rellotge del mòbil, o per l'home vestit d'americana que descansa i beu aigua d'una ampolla amb tranquil·litat. Només el camió de la neteja els preocupa mínimament. 

Un grup de set o vuit manifestants són els últims adalids de la lluita per la llibertat, i es reuneixen sota les Gràcies, al costat de la font, per debatre com solucionar les injustícies del món. Aquests últims revolucionaris, aquests amis de l'ABC, com els coloms, tampoc es preocupen per la gent que s'arremolina al voltant de la font i que va o ve d'on sigui i cap a on sigui. Les Gràcies, però, poden veure l'ombra del dubte dins d'aquests sans-culottes del segle XXI, com poden veure la desesperació dins dels nens que demanen agressivament monedes a la parada del tram, la joia en el grup de turistes que esclaten a riure en castellà asseguts davant la façana del cinema Gaumont, o la passivitat rutinària dels qui travessen la plaça sense cap esma, un dia més, parant atenció només a la campana del tram que avisa del seu pas, quasi sense adonar-se dels músics romanesos que toquen l'acordió i demanen almoina al bell mig de la plaça.

I jo? Jo torno de la facultat amb la motxil·la a l'esquena, i passo per sota les Tres Gràcies, com cada dia, i com cada dia creuo la Comédie. Ja no em meravello amb l'esclat neoclàssic dels edificis, ni m'aturo a veure si les tres estàtues de la font s'assemblen, o contemplo els petits testos de plantes ben cuidades que penjen sobre la rue Jean Moulin. Ja no em miro la bandera tricolor que oneja a la façana de l'Òpera, ja no m'hi sento estrany quan el vent em duu converses en francès. M'estic acostumant a Montpeller mentre em converteixo en part de l'escenari.

Un altre visitant, potser també de la meva ciutat, es fixarà en les mateixes coses que observen les Gràcies des del cim de la font, que observo jo mentre camino, i en veure'm, pensarà "un estudiant que torna de la facultat, cansat després d'un dia de classes." Sense adonar-me'n, he esdevingut part del decorat. I com a tal puc, una mica com les Gràcies, veure-hi més enllà, però només quan em miro els nouvinguts, els turistes, com si fos una finestra emmirallada. 

I des del meu cantó del mirall, me'ls miro, de vegades. Pregunten en francès per algun carrer o per la Gare, o els veig en un bar, prenent alguna cosa mentre miren un mapa, sota el núvol d'aigua que llancen els pulveritzadors per donar humitat a l'ambient de les terrasses en aquests dies de setembre i octubre tan calorosos. Miren a banda i banda, bocabadats, i caminen insegurs. No saben on van ni què els espera. Jo si, i això marca tota la diferència.

Fritàlia

La fama dels italians ha arribat, a força de segles, a fronteres i oceans: Itàlia és el país de la xauxa, la disbauxa i la xerinola. És un país permanentment de cap per avall, governat per una elit de mòmies empresarials i sindicats criminals, on impera la llei del jo la tinc més grossa, subjecte a la terrible influència de l’Església catòlica, trencat per un enorme conflicte entre el Nord i el Sud, que arriba a tots els nivells. Embrutada per la corrupció i envellida per la manca de cura, Itàlia ha arribat a ser una icona. Països com França o Alemanya se la miren de reüll, com es mirarien aquell amic de l’escola que abans solia abusar d’ells, però que ara viu en una casa atrotinada a les afores, treballa al McDonald’s i té alcohol a les venes enlloc de sang. Pobre Itàlia, glòria dels segles passats, pena i riota de l’Europa actual!

Fins i tot els països menys afortunats però amb més ínfules, com aquesta Espanya que ens ha vist néixer, tenen el consol de mirar-se Itàlia i pensar que no estem tant malament. Millor que se’ns conegui pels toros, els barrets mexicans i la paella que per la màfia i per una estructura estatal heretada de la caiguda de l’Imperi Romà.

Perdó, he dit França? França! Aquest país que és un dels líders de la Unió Europea; bressol de la llibertat, avantguarda de les revolucions! França, amb tota la seva grandeur i puixança, ha demostrat ser una decepció. Ara demostraré que, si se la sotmet a anàlisi estricte, França no resulta ser millor que Itàlia.

Per exemple, a França, els conductors demostren una absoluta manca de respecte pels vianants. D’acord, a Itàlia els conductors demostren una absoluta manca de respecte en general, però, com a mínim, a Itàlia es poden creuar carrers de sis carrils caminant aixecant la mà en gest d’autoritat i disculpa. Aquí, al nord dels Pirineus, quan el semàfor és verd, els cotxes són reis de l’asfalt, i els vianants són només insectes en el seu camí. Els motoristes es truquen les motos i peten com avions a reacció, els monovolums són hummers sense arma automàtica, i els mercedes són tancs disposats a destrossar qualsevol tros de carn que s’atreveixi a fer-lo reduir només perquè s’acosta a un pas de zebra.

També es diu que la burocràcia italiana és complicada i inoperant, però resulta que França no li porta gaire avantatge. Ja he parlat sobre les contradiccions de l’administració, però la cosa no s’acaba aquí. Malgrat totes les ajudes que l’Estat francès posa als seus estudiants, quan es tracta d’ajudar als estrangers, França fa com si no hi sentís. Un exemple: per aconseguir una beca cal un bon feix de papers, alguns dels quals no poden aconseguir-se de cap manera si no es coneix una família benestant francesa. Si jo vull llogar un pis, necessito un garant. Els meus pares, malgrat tenir diners per avalar-me, no són cap garant perquè no són francesos. El garant ha de ser algú que viu, treballa i paga impostos a França, i que disposi d’uns ingressos mensuals que superin el triple del cost del pis cada mes. És a dir, si vinc a França i treballo dos mesos, encara no puc aconseguir un lloguer regular. Necessito guanyar-me la confiança d’un francès de classe mitjana. És una estratègia per protegir-se dels perillosos influxos estrangers? Qui sap què passa pel cap dels francesos, però és ben bé com si no volguessin que ningú de fora vingués a viure a França. La fregona, invent espanyol, es fa servir poc. Naturalment, ja que és un invent estranger. No només estranger, sinó espanyol. Això, als francesos, no els agrada. És desagradable. Millor abocar aigua sobre el terra i fregar, com solen fer.

Amb tota la seva pulcritud i educació, els francesos també resulten ser força hipòcrites. Qui hagi anat a Roma, Nàpols o Florència recordarà que una de les primeres impressions que donen és “bruta”. Sí, les ciutats italianes estan força brutes, encara que jo ho considero part del seu encant envellidor.  En el cas de Montpeller, el centre de la vil·la, l’Écusson, és net i ben cuidat. Però fora dels límits de la muralla medieval, tota aquesta cura desapareix. Tres metres més enllà, les escombraries omplen les cantonades, els edificis decimonònics cauen presos de la intempèrie, la pedra blanca tan característica es torna negrosa... resulta molt il·lustratiu que els barris de Gambetta i Boutonnet estiguin plens de merda i, en canvi, el centre històric, net com una patena, disposa d’una brigada de motoristes netejadors de caca de gos, armats amb un aspirador i una manguera a pressió.

Bé, potser dir que França queda al mateix nivell que Itàlia és passar-se, però no escric això per ser políticament correcte. El fet és que, des de fora, França sembla un gall inflat, i en realitat al gall li falten plomes, encara que les que té fan molta patxoca.

Una llarga nit

Dissabte, les nou i mitja de la nit. Els nostres dos colocataires francesos han marxat, una a veure el seu xicot a Ruà (a 4 hores en TGV, es diu ràpid) i l'altre a una reunió familiar al Jura. És moment d'aprofitar i convidar amics a sopar a casa.

La gent va passant, el sopar es va servint. Sushi casolà, taboulé a la valenciana, natxos, amanides diverses, pastissets marroquins de postres... Corren el vi i la cervesa. Van arribant els últims convidats, en total som al voltant de quinze persones, anem canviant les llistes de reproducció de l'ordinador a mesura que s'anima l'ambient.

Aquesta mena de festes són molt corrents aquí. Deixant de banda una costum tan francesa com la de l'apéro, el potent aperitiu del vespre que dura hores, més aviat una excusa per xerrar, i que sol deixar-te sense gana per sopar, una bona soirée a casa d'algú consta d'un sopar distès, molt de vi i molta cervesa, i no sol allargar-se fins massa tard. Els francesos comencen la festa d'hora i solen acabar-la igual de d'hora, encara que hi ha moltes excepcions. De totes maneres, ells poden dir el que vulguin, a Montpeller només hi ha tres locals que obren fins les 6, i cap a les tres i mitja estan plens de voltors demacrats i de personatges que al sud dels Pirineus només surten del cau cap a les cinc, quan la gent de bé ja està dirigint-se cap a casa.

En el nostre cas, alguns dels convidats van anar marxant i, com de costum, vam quedar-ne sis o set. Vam posar unes últimes cançons per animar-nos, vam dir bona nit a la pila de plats i gots per rentar i vam sortir de casa, sense massa idea d'on anar. Per entrar a l'Antirouille cal pagar, i el Cargo està tancat. Varem decidir anar al Rockstore, un local gran, gratuït i amb música rock.

Vaig sortir un moment del local, passades les tres i mitja, i quan vaig voler tornar a entrar, em van dir que no deixaven entrar ningú, que estaven a punt de tancar. Vaig dir que hi tenia amics, a dins, però em van respondre que els truqués. Uns instants després, el porter em va preguntar si era espaynol. Vaig dir que sí, i em va deixar entrar, potser pensant que, venint del sud dels Pirineus, encara em fotria tres o quatre canyes més. Visquen els estereotips.

El local, doncs, va tancar al cap de poc, i nosaltres vam acabar la nit a casa d'una amiga, prop d'allà, xerrant i escoltant música. A les sis vam dir adéu, el meu company de pis i jo, i vam marxar cap a casa, que queda a cinc minuts d'allà.

Quina no va ser la nostra sorpresa quan, malgrat obrir els dos panys, la porta no s'obria. Ho vam intentar tres cops, quatre cops, durant uns vint minuts, intentant assegurar-nos que no ho fèiem malament. No hi havia dubte: la porta no s'obria. Llades? Okupes? No, res d'això. El nostre pom és obra d'una ment absurda que va decidir que era millor lligar un pom al mig de la porta a un sistema de ganxos i palanques que accionen el candau principal, que mai tanquem perquè no cal i la clau del qual no duem a sobre perquè és gran i incòmoda. Mai haguéssim pensat que ens faria falta. Però si, necessitàvem la clau grossa. El pitjor és que, com he dit abans, els nostres companys de pis tampoc eren a casa, i no hi serien fins diumenge a les 10 de la nit.

Ens esperava una llarga jornada post-festa exiliats de casa nostra. Tampoc és tan tràgic, la vam passar a casa d'una amiga, i després en companyia d'altra gent, visitant el barri d'Antigone, meravellant-nos de la horterada que va dissenyar Ricard Bofill als anys 60. A les deu i mitja, els colocataires van tornar i van poder obrir la porta sense problemes amb la clau grossa.

Res més greu va passar, excepte que el guacamole s'havia convertit en petroli i que la pila de plats per fregar era aterridora.

La importància de tenir un llit

Doncs si, al final he trobat una habitació. Celebrant de manera poc patriòtica l'Onze de Setembre vaig topar-me amb un noi de Barcelona que també és a Montpeller d'Erasmus. Em va dir que el seu colocataire els va fallar a l'últim moment, i jo, que buscava pis, ho vaig veure com un regal caigut del cel. Deu ser que era Onze de Setembre. Es va perdre Barcelona però he guanyat una habitació.

L'habitació és gran, més gran del que les habitacions solen ser. Hi cap un llit de matrimoni sense problemes, i encara hi queda espai per una taula i diversos armaris. Però, llàstima, no té mobles. De moment, cada cop que sortim al carrer trobem alguna cosa que es pot aprofitar. Un sofà, una taula, una cadira o matalassos que els treballadors d'una residència estan transportant a les escombraries.

Sense mobles vol dir sense mobles, cap ni un. Ni tant sols llit. El primer dia dormia al sofà, un clic-clac dels de l'Ikea. Avui dormiré en matalassos no massa bons, però ei, c'est mieux que rien...

Els colocataires són agradables. Un és de Barcelona, i els altres dos, ell i ella, són francesos, però ens hem proposat parlar en francès tant com puguem, a veure si en un mes puc mantenir una conversa sense haver de dir "Comment?" cada dos per tres.

No, avui no explico acudits ni deixo anar conyetes càustiques sobre els gavatxos. Avui estic força content, encara que aquest matí... mare meva, aquest matí.... bé, deixem-ho per un altre dia.

Només em queda dir que bevem, companys, tot maleïnt la memòria de Felip Quint! Però bevem un bon muscat, si us plau.