El vell Talgo va força lent. Els últims raigs del sol il·luminen la cabina mentre s'amaga rere els Pirineus, que ja són al sud. El megàfon ja no diu el nom de les estacions en català i castellà. "Mesdames et messieurs les voyagères...", anuncia en francès la veu impertorbable del tren, i després en castellà: "...próxima parada: Perpiñán". En parar, somric en veure que el cartell de l'estació és en francès i també en català. Després el sol es pon dolçament i un revisor xerraire demana els bitllets mentre fa comentaris a cadascun dels viatgers. Em sento força imbècil quan sento que diu a la parella del meu darrera que comprar el bitllet al tren és més barat que fer-ho per internet. Cau la nit, i ja quasi no es pot apreciar el paisatge, més enllà dels llums ataronjats de les ciutats.
Amb una mica de retard, arriba el vell Talgo a Montpeller, l'última parada del trajecte. Renfe no s'atreveix a anar més enllà. A poc a poc, anem sortint. La majoria, viatgers carregats de maletes, molts d'ells joves com jo. Segurment estudiants que després competiran amb mi per trobar la millor habitació dins del millor pis. Els desitjo sort, sempre i quan jo trobi una habitació abans que ells.
L'aire bufa amb força. La nit és tan càlida com a Barcelona, però la xafogor no hi és tan present. La vella estació vomita els nouvinguts en un carrer d'aspecte noucentista, amb el carrer recobert de llambordes i rails de tramvia. Montpeller em dóna la benvinguda ben entrada la nit. És una bona benvinguda.
Així estem, al nord dels Pirineus, en una terra bastarda, que no és del tot francesa ni tampoc ben bé ibèrica. Té un polsim d'esperit mediterrani, una mica de severitat francesa i un pèl d'aquesta rauxa tan nostrada.
Carregat amb sis mesos de maletes, camino per les llambordes i m'endinso als carrerons estrets del cor de Montpeller. M'espera un camí ple d'oportunitats, obstacles i descobriments. Però jo, això, encara no ho sé.
No hay comentarios:
Publicar un comentario