Ex cathedra

Sempre m'havia arribat el rumor que a França l'educació era retrògada. Com de costum, qualsevol rumor que rebaixi els francesos a l'altura de les males herbes és benvingut, o sigui que me'l vaig creure. Però, de veritat, això no m'ho esperava.

Deixeu-me aclarar un parell de coses: la meva universitat és la Université de Montpellier III - Paul Valéry, i el meu curs és el d'Història. A Montpeller hi ha tres grans universitats (la UMI, la UM2 i la UM3, recentment unides en un enorme complex universitari anomenat Université de Montpellier - Sud de France. El campus de la Paul Valéry és enorme (arribar a temps a cada classe se'm presenta força complicat), i és el més petit dels tres. A més, hi ha altres universitats disseminades per tota la ciutat. La facultat de Dret, la d'Enginyeria, etc, sense comptar les privades, que també són unes quantes.

Montpeller té universitat des de l'any 1220, essent una de les primeres ciutats franceses en crear un corpus universitari. Imagino que ja al segle XIII devia ser un focus de rauxa estudiantil. El cas és que no sembla que hagin reparat gaire el campus des d'aleshores. Com a mínim, la Paul Valéry està que cau a trossos. Hi ha amfiteatres, edificis d'oficines, barracons de copisteries i centres d'ensenyament a distància, una biblioteca (Ramon Llull, es diu la biblioteca, i em pregunto per què)... un gran campus, construït als anys 60 i mai reparat. Els passadissos són polsegosos, els pupitres i les cadires grinyolen i són molt incòmodes, la doble finestra converteix les classes en hibernacles a l'estiu i els jardiners deuen estar de vaga, a jutjar per l'estat dels "jardins". Alguns dels edificis semblen Txernòbil, deserts i descuidats. Però no és el campus i la seva ruïnor el que realment em duu a escriure això. Passem al funcionament intern i a l'estructura de les classes. Com de costum, us descriuré el meu primer dia de facultat:

Per començar, els horaris de la pàgina web i del panell del departament d'Història no coincidien. He arribat una hora i mitja abans de la classe, creient que arribava tard. Un estudiant francès m'ha tret del meu error explicant-me que el que a Internet no solen penjar-hi res que valgui la pena. Passem pàgina, doncs. A buscar un cafè i a fer paperam, ja que hi sóc.

El cafè, com de costum, dolentíssim, però com a mínim els preus del restaurant universitari són realment universitaris. Un bistec amb patates i beguda, 3'50€. Pas mal, pas mal. De totes maneres, m'he aclarat amb els horaris i he pujat a classe. Quina és la meva sorpresa en veure una classe de 13 persones. Només hi ha un altre estranger a classe, una noia txeca que està una mica menys perduda que jo, perquè ja se sap de què va tot (va estudiar a Perpinyà, m'ha dit). La resta, molt francesos, parlen entre ells en un argot incomprensible. Perquè després diguin que els catalans som tancats.

I entra el professor, moment estelar. Monsieur Granier duu un polo rosa i una americana de color crema dues talles més gran del que necessitaria (i no se la treu en cap moment, ni quan el rosa del polo es va convertint en fucsia, xop de suor). De cara llarga, braços inquiets i cabells ostentosament despeninats, sembla que s'hagi descarregat d'internet el manual del clàssic professor d'història medieval i l'hagi seguit a consciència.

Només arribar duu el projector de transparències. Anem bé. M'he oblidat de dir que en quasi cap classe hi ha projectors o ordinadors. Punt per la Universitat de Barcelona! Però en fi, tornem a la classe, perquè sense més preàmbuls, monsieur Gailand ens explica en cinc minuts de què va l'assignatura i ens passa un full per posar-hi el nom i el correu electrònic. Després ens dóna a cadascun un feix de fotocòpies, textos per comentar i esquemes. No s'han de demanar a la copisteria per 6€? Punt per la Paul Valéry III!

Deu minuts i comença la classe. Dues hores de classe magistral seguint esquemes en blanc i negre projectats a la paret per una màquina més antiga que jo i amb explicacions monòtones sobre les relacions entre l'Eslgésia i el poder a principis de l'Edat Mitjana. He de dir que no he tingut cap problema en entendre el professor, que sap explicar les coses i fa servir un francès clar i correcte. Però a 33ºC, la classe es feia insuportable.

El meu relat de sorpreses i incredulitat no s'acaba aquí, perquè des que ha començat la classe, a les 10:45, fins que ha acabat, a les 12:45, ningú ha dit res, tret del professor. Ningú ha estossegat, ni ha assenyalat al company les ronxes de suor que creixien sota l'americana de monsieur Gailand, ni s'ha quedat cinc minuts mirant els ocellets o els núvols a la finestra. Ningú dorm, ningú dibuixa, ningú es distreu. Tret de mi, que m'he acabat preguntant si era l'únic ésser humà de la classe. I pensava en les sessions a les aules a Barcelona, amb les bromes, els jocs, els tres en ratlla, les campanes als bars, la rauxa i la xerinola... i, inevitablement, un punt va per la Universitat de Barcelona.

No és que a la Paul Valéry el sistema et faci extremadament atent i bon estudiant. És que el sistema consisteix en copiar tota paraula que surt dels llavis del professor, perquè després entra en un examen terminal. És realment terminal, perquè el temari és com per morir-s'hi. Us he dit que el professor ha decidit no seguir el mateix tema que anunciava al programa? Punt per...! Bé, em temo que això passa tant aquí com allà.

L'amiga txeca m'ha dit que com a estudant Erasmus, puc fer el que em roti i les absències no són greus. No es tracta de saber si fer campana és normal o no, però sentir-me culpable per no anar a una classe on no aprofiaré el temps de totes maneres és força fotut, o sigui que deixem les campanes per més endavant, si de cas. De totes maneres, tampoc cal abandonar-se a l'estereotip. Ja hi ha prous tòpics, amb els professors i alguns alumnes, com per unir-me a la festa del Mundo Cliché.

També m'he oblidat de dir que quasi no hi ha labavos en la major part dels edifics. Punt per la Universitat de Barcelona!

A aquestes altures, n'he perdut el compte, però em sembla que la Universitat de Barcelona m'agrada més que la Paul Valéry. De totes maneres, doneu-me temps, potser al final resulta que és simplement cosa de la impressió del primer dia.

Ah, me n'oblidava: ja tinc una habitació! Si voleu saber què és ser feliç, truqueu-me entre avui i demà. Afanyeu-vos, que no dura massa, i demà al migdia ja se m'haurà oblidat.