Les Tres Gràcies

Les Tres Gràcies a la font aguanten un sol abrusador sense queixar-se, com correspon a una estàtua qualsevol. Des de la seva posició privilegiada, sobre la roca artificial, observen per sobre dels caps de la gent mentre l'aigua els raja dessota els peus. L'una mira cap a Gambetta, a través de l'Òpera. La segona contempla la verda Esplanada que s'estén davant del Corum. L'última observa, segurament amb discust, el deliri grandiloqüent de Ricard Bofill anomenat el barri d'Antigone. Reines de la Place de la Comédie, les Tres Gràcies poden veure-hi més enllà de la carn i la pell, i coneixen els secrets de tot Montpeller, ja que tothom a Montpeller passa per la Comédie.

Per Jean Moulin arriba una parella de turistes anglesos que parlen xiuxiejant, en contrast amb el grup d'italians que pren un aperitiu a la terrassa d'un bar, tot rient i cridant, trencant amb força el murmusi de les converses en francès que se sent arreu. Ben a prop, un parell d'àrabs parlen arrepenjats a les baranes de les escales que duen al túnel. Els coloms, acostumats a la gent, es passegen en estols a la recerca d'engrunes, porqueria o velletes massa caritatives amb bosses de galeta, sense preocupar-se per aquella estudiant que camina amb presses mirant-se el rellotge del mòbil, o per l'home vestit d'americana que descansa i beu aigua d'una ampolla amb tranquil·litat. Només el camió de la neteja els preocupa mínimament. 

Un grup de set o vuit manifestants són els últims adalids de la lluita per la llibertat, i es reuneixen sota les Gràcies, al costat de la font, per debatre com solucionar les injustícies del món. Aquests últims revolucionaris, aquests amis de l'ABC, com els coloms, tampoc es preocupen per la gent que s'arremolina al voltant de la font i que va o ve d'on sigui i cap a on sigui. Les Gràcies, però, poden veure l'ombra del dubte dins d'aquests sans-culottes del segle XXI, com poden veure la desesperació dins dels nens que demanen agressivament monedes a la parada del tram, la joia en el grup de turistes que esclaten a riure en castellà asseguts davant la façana del cinema Gaumont, o la passivitat rutinària dels qui travessen la plaça sense cap esma, un dia més, parant atenció només a la campana del tram que avisa del seu pas, quasi sense adonar-se dels músics romanesos que toquen l'acordió i demanen almoina al bell mig de la plaça.

I jo? Jo torno de la facultat amb la motxil·la a l'esquena, i passo per sota les Tres Gràcies, com cada dia, i com cada dia creuo la Comédie. Ja no em meravello amb l'esclat neoclàssic dels edificis, ni m'aturo a veure si les tres estàtues de la font s'assemblen, o contemplo els petits testos de plantes ben cuidades que penjen sobre la rue Jean Moulin. Ja no em miro la bandera tricolor que oneja a la façana de l'Òpera, ja no m'hi sento estrany quan el vent em duu converses en francès. M'estic acostumant a Montpeller mentre em converteixo en part de l'escenari.

Un altre visitant, potser també de la meva ciutat, es fixarà en les mateixes coses que observen les Gràcies des del cim de la font, que observo jo mentre camino, i en veure'm, pensarà "un estudiant que torna de la facultat, cansat després d'un dia de classes." Sense adonar-me'n, he esdevingut part del decorat. I com a tal puc, una mica com les Gràcies, veure-hi més enllà, però només quan em miro els nouvinguts, els turistes, com si fos una finestra emmirallada. 

I des del meu cantó del mirall, me'ls miro, de vegades. Pregunten en francès per algun carrer o per la Gare, o els veig en un bar, prenent alguna cosa mentre miren un mapa, sota el núvol d'aigua que llancen els pulveritzadors per donar humitat a l'ambient de les terrasses en aquests dies de setembre i octubre tan calorosos. Miren a banda i banda, bocabadats, i caminen insegurs. No saben on van ni què els espera. Jo si, i això marca tota la diferència.

Fritàlia

La fama dels italians ha arribat, a força de segles, a fronteres i oceans: Itàlia és el país de la xauxa, la disbauxa i la xerinola. És un país permanentment de cap per avall, governat per una elit de mòmies empresarials i sindicats criminals, on impera la llei del jo la tinc més grossa, subjecte a la terrible influència de l’Església catòlica, trencat per un enorme conflicte entre el Nord i el Sud, que arriba a tots els nivells. Embrutada per la corrupció i envellida per la manca de cura, Itàlia ha arribat a ser una icona. Països com França o Alemanya se la miren de reüll, com es mirarien aquell amic de l’escola que abans solia abusar d’ells, però que ara viu en una casa atrotinada a les afores, treballa al McDonald’s i té alcohol a les venes enlloc de sang. Pobre Itàlia, glòria dels segles passats, pena i riota de l’Europa actual!

Fins i tot els països menys afortunats però amb més ínfules, com aquesta Espanya que ens ha vist néixer, tenen el consol de mirar-se Itàlia i pensar que no estem tant malament. Millor que se’ns conegui pels toros, els barrets mexicans i la paella que per la màfia i per una estructura estatal heretada de la caiguda de l’Imperi Romà.

Perdó, he dit França? França! Aquest país que és un dels líders de la Unió Europea; bressol de la llibertat, avantguarda de les revolucions! França, amb tota la seva grandeur i puixança, ha demostrat ser una decepció. Ara demostraré que, si se la sotmet a anàlisi estricte, França no resulta ser millor que Itàlia.

Per exemple, a França, els conductors demostren una absoluta manca de respecte pels vianants. D’acord, a Itàlia els conductors demostren una absoluta manca de respecte en general, però, com a mínim, a Itàlia es poden creuar carrers de sis carrils caminant aixecant la mà en gest d’autoritat i disculpa. Aquí, al nord dels Pirineus, quan el semàfor és verd, els cotxes són reis de l’asfalt, i els vianants són només insectes en el seu camí. Els motoristes es truquen les motos i peten com avions a reacció, els monovolums són hummers sense arma automàtica, i els mercedes són tancs disposats a destrossar qualsevol tros de carn que s’atreveixi a fer-lo reduir només perquè s’acosta a un pas de zebra.

També es diu que la burocràcia italiana és complicada i inoperant, però resulta que França no li porta gaire avantatge. Ja he parlat sobre les contradiccions de l’administració, però la cosa no s’acaba aquí. Malgrat totes les ajudes que l’Estat francès posa als seus estudiants, quan es tracta d’ajudar als estrangers, França fa com si no hi sentís. Un exemple: per aconseguir una beca cal un bon feix de papers, alguns dels quals no poden aconseguir-se de cap manera si no es coneix una família benestant francesa. Si jo vull llogar un pis, necessito un garant. Els meus pares, malgrat tenir diners per avalar-me, no són cap garant perquè no són francesos. El garant ha de ser algú que viu, treballa i paga impostos a França, i que disposi d’uns ingressos mensuals que superin el triple del cost del pis cada mes. És a dir, si vinc a França i treballo dos mesos, encara no puc aconseguir un lloguer regular. Necessito guanyar-me la confiança d’un francès de classe mitjana. És una estratègia per protegir-se dels perillosos influxos estrangers? Qui sap què passa pel cap dels francesos, però és ben bé com si no volguessin que ningú de fora vingués a viure a França. La fregona, invent espanyol, es fa servir poc. Naturalment, ja que és un invent estranger. No només estranger, sinó espanyol. Això, als francesos, no els agrada. És desagradable. Millor abocar aigua sobre el terra i fregar, com solen fer.

Amb tota la seva pulcritud i educació, els francesos també resulten ser força hipòcrites. Qui hagi anat a Roma, Nàpols o Florència recordarà que una de les primeres impressions que donen és “bruta”. Sí, les ciutats italianes estan força brutes, encara que jo ho considero part del seu encant envellidor.  En el cas de Montpeller, el centre de la vil·la, l’Écusson, és net i ben cuidat. Però fora dels límits de la muralla medieval, tota aquesta cura desapareix. Tres metres més enllà, les escombraries omplen les cantonades, els edificis decimonònics cauen presos de la intempèrie, la pedra blanca tan característica es torna negrosa... resulta molt il·lustratiu que els barris de Gambetta i Boutonnet estiguin plens de merda i, en canvi, el centre històric, net com una patena, disposa d’una brigada de motoristes netejadors de caca de gos, armats amb un aspirador i una manguera a pressió.

Bé, potser dir que França queda al mateix nivell que Itàlia és passar-se, però no escric això per ser políticament correcte. El fet és que, des de fora, França sembla un gall inflat, i en realitat al gall li falten plomes, encara que les que té fan molta patxoca.

Una llarga nit

Dissabte, les nou i mitja de la nit. Els nostres dos colocataires francesos han marxat, una a veure el seu xicot a Ruà (a 4 hores en TGV, es diu ràpid) i l'altre a una reunió familiar al Jura. És moment d'aprofitar i convidar amics a sopar a casa.

La gent va passant, el sopar es va servint. Sushi casolà, taboulé a la valenciana, natxos, amanides diverses, pastissets marroquins de postres... Corren el vi i la cervesa. Van arribant els últims convidats, en total som al voltant de quinze persones, anem canviant les llistes de reproducció de l'ordinador a mesura que s'anima l'ambient.

Aquesta mena de festes són molt corrents aquí. Deixant de banda una costum tan francesa com la de l'apéro, el potent aperitiu del vespre que dura hores, més aviat una excusa per xerrar, i que sol deixar-te sense gana per sopar, una bona soirée a casa d'algú consta d'un sopar distès, molt de vi i molta cervesa, i no sol allargar-se fins massa tard. Els francesos comencen la festa d'hora i solen acabar-la igual de d'hora, encara que hi ha moltes excepcions. De totes maneres, ells poden dir el que vulguin, a Montpeller només hi ha tres locals que obren fins les 6, i cap a les tres i mitja estan plens de voltors demacrats i de personatges que al sud dels Pirineus només surten del cau cap a les cinc, quan la gent de bé ja està dirigint-se cap a casa.

En el nostre cas, alguns dels convidats van anar marxant i, com de costum, vam quedar-ne sis o set. Vam posar unes últimes cançons per animar-nos, vam dir bona nit a la pila de plats i gots per rentar i vam sortir de casa, sense massa idea d'on anar. Per entrar a l'Antirouille cal pagar, i el Cargo està tancat. Varem decidir anar al Rockstore, un local gran, gratuït i amb música rock.

Vaig sortir un moment del local, passades les tres i mitja, i quan vaig voler tornar a entrar, em van dir que no deixaven entrar ningú, que estaven a punt de tancar. Vaig dir que hi tenia amics, a dins, però em van respondre que els truqués. Uns instants després, el porter em va preguntar si era espaynol. Vaig dir que sí, i em va deixar entrar, potser pensant que, venint del sud dels Pirineus, encara em fotria tres o quatre canyes més. Visquen els estereotips.

El local, doncs, va tancar al cap de poc, i nosaltres vam acabar la nit a casa d'una amiga, prop d'allà, xerrant i escoltant música. A les sis vam dir adéu, el meu company de pis i jo, i vam marxar cap a casa, que queda a cinc minuts d'allà.

Quina no va ser la nostra sorpresa quan, malgrat obrir els dos panys, la porta no s'obria. Ho vam intentar tres cops, quatre cops, durant uns vint minuts, intentant assegurar-nos que no ho fèiem malament. No hi havia dubte: la porta no s'obria. Llades? Okupes? No, res d'això. El nostre pom és obra d'una ment absurda que va decidir que era millor lligar un pom al mig de la porta a un sistema de ganxos i palanques que accionen el candau principal, que mai tanquem perquè no cal i la clau del qual no duem a sobre perquè és gran i incòmoda. Mai haguéssim pensat que ens faria falta. Però si, necessitàvem la clau grossa. El pitjor és que, com he dit abans, els nostres companys de pis tampoc eren a casa, i no hi serien fins diumenge a les 10 de la nit.

Ens esperava una llarga jornada post-festa exiliats de casa nostra. Tampoc és tan tràgic, la vam passar a casa d'una amiga, i després en companyia d'altra gent, visitant el barri d'Antigone, meravellant-nos de la horterada que va dissenyar Ricard Bofill als anys 60. A les deu i mitja, els colocataires van tornar i van poder obrir la porta sense problemes amb la clau grossa.

Res més greu va passar, excepte que el guacamole s'havia convertit en petroli i que la pila de plats per fregar era aterridora.

La importància de tenir un llit

Doncs si, al final he trobat una habitació. Celebrant de manera poc patriòtica l'Onze de Setembre vaig topar-me amb un noi de Barcelona que també és a Montpeller d'Erasmus. Em va dir que el seu colocataire els va fallar a l'últim moment, i jo, que buscava pis, ho vaig veure com un regal caigut del cel. Deu ser que era Onze de Setembre. Es va perdre Barcelona però he guanyat una habitació.

L'habitació és gran, més gran del que les habitacions solen ser. Hi cap un llit de matrimoni sense problemes, i encara hi queda espai per una taula i diversos armaris. Però, llàstima, no té mobles. De moment, cada cop que sortim al carrer trobem alguna cosa que es pot aprofitar. Un sofà, una taula, una cadira o matalassos que els treballadors d'una residència estan transportant a les escombraries.

Sense mobles vol dir sense mobles, cap ni un. Ni tant sols llit. El primer dia dormia al sofà, un clic-clac dels de l'Ikea. Avui dormiré en matalassos no massa bons, però ei, c'est mieux que rien...

Els colocataires són agradables. Un és de Barcelona, i els altres dos, ell i ella, són francesos, però ens hem proposat parlar en francès tant com puguem, a veure si en un mes puc mantenir una conversa sense haver de dir "Comment?" cada dos per tres.

No, avui no explico acudits ni deixo anar conyetes càustiques sobre els gavatxos. Avui estic força content, encara que aquest matí... mare meva, aquest matí.... bé, deixem-ho per un altre dia.

Només em queda dir que bevem, companys, tot maleïnt la memòria de Felip Quint! Però bevem un bon muscat, si us plau.

Ex cathedra

Sempre m'havia arribat el rumor que a França l'educació era retrògada. Com de costum, qualsevol rumor que rebaixi els francesos a l'altura de les males herbes és benvingut, o sigui que me'l vaig creure. Però, de veritat, això no m'ho esperava.

Deixeu-me aclarar un parell de coses: la meva universitat és la Université de Montpellier III - Paul Valéry, i el meu curs és el d'Història. A Montpeller hi ha tres grans universitats (la UMI, la UM2 i la UM3, recentment unides en un enorme complex universitari anomenat Université de Montpellier - Sud de France. El campus de la Paul Valéry és enorme (arribar a temps a cada classe se'm presenta força complicat), i és el més petit dels tres. A més, hi ha altres universitats disseminades per tota la ciutat. La facultat de Dret, la d'Enginyeria, etc, sense comptar les privades, que també són unes quantes.

Montpeller té universitat des de l'any 1220, essent una de les primeres ciutats franceses en crear un corpus universitari. Imagino que ja al segle XIII devia ser un focus de rauxa estudiantil. El cas és que no sembla que hagin reparat gaire el campus des d'aleshores. Com a mínim, la Paul Valéry està que cau a trossos. Hi ha amfiteatres, edificis d'oficines, barracons de copisteries i centres d'ensenyament a distància, una biblioteca (Ramon Llull, es diu la biblioteca, i em pregunto per què)... un gran campus, construït als anys 60 i mai reparat. Els passadissos són polsegosos, els pupitres i les cadires grinyolen i són molt incòmodes, la doble finestra converteix les classes en hibernacles a l'estiu i els jardiners deuen estar de vaga, a jutjar per l'estat dels "jardins". Alguns dels edificis semblen Txernòbil, deserts i descuidats. Però no és el campus i la seva ruïnor el que realment em duu a escriure això. Passem al funcionament intern i a l'estructura de les classes. Com de costum, us descriuré el meu primer dia de facultat:

Per començar, els horaris de la pàgina web i del panell del departament d'Història no coincidien. He arribat una hora i mitja abans de la classe, creient que arribava tard. Un estudiant francès m'ha tret del meu error explicant-me que el que a Internet no solen penjar-hi res que valgui la pena. Passem pàgina, doncs. A buscar un cafè i a fer paperam, ja que hi sóc.

El cafè, com de costum, dolentíssim, però com a mínim els preus del restaurant universitari són realment universitaris. Un bistec amb patates i beguda, 3'50€. Pas mal, pas mal. De totes maneres, m'he aclarat amb els horaris i he pujat a classe. Quina és la meva sorpresa en veure una classe de 13 persones. Només hi ha un altre estranger a classe, una noia txeca que està una mica menys perduda que jo, perquè ja se sap de què va tot (va estudiar a Perpinyà, m'ha dit). La resta, molt francesos, parlen entre ells en un argot incomprensible. Perquè després diguin que els catalans som tancats.

I entra el professor, moment estelar. Monsieur Granier duu un polo rosa i una americana de color crema dues talles més gran del que necessitaria (i no se la treu en cap moment, ni quan el rosa del polo es va convertint en fucsia, xop de suor). De cara llarga, braços inquiets i cabells ostentosament despeninats, sembla que s'hagi descarregat d'internet el manual del clàssic professor d'història medieval i l'hagi seguit a consciència.

Només arribar duu el projector de transparències. Anem bé. M'he oblidat de dir que en quasi cap classe hi ha projectors o ordinadors. Punt per la Universitat de Barcelona! Però en fi, tornem a la classe, perquè sense més preàmbuls, monsieur Gailand ens explica en cinc minuts de què va l'assignatura i ens passa un full per posar-hi el nom i el correu electrònic. Després ens dóna a cadascun un feix de fotocòpies, textos per comentar i esquemes. No s'han de demanar a la copisteria per 6€? Punt per la Paul Valéry III!

Deu minuts i comença la classe. Dues hores de classe magistral seguint esquemes en blanc i negre projectats a la paret per una màquina més antiga que jo i amb explicacions monòtones sobre les relacions entre l'Eslgésia i el poder a principis de l'Edat Mitjana. He de dir que no he tingut cap problema en entendre el professor, que sap explicar les coses i fa servir un francès clar i correcte. Però a 33ºC, la classe es feia insuportable.

El meu relat de sorpreses i incredulitat no s'acaba aquí, perquè des que ha començat la classe, a les 10:45, fins que ha acabat, a les 12:45, ningú ha dit res, tret del professor. Ningú ha estossegat, ni ha assenyalat al company les ronxes de suor que creixien sota l'americana de monsieur Gailand, ni s'ha quedat cinc minuts mirant els ocellets o els núvols a la finestra. Ningú dorm, ningú dibuixa, ningú es distreu. Tret de mi, que m'he acabat preguntant si era l'únic ésser humà de la classe. I pensava en les sessions a les aules a Barcelona, amb les bromes, els jocs, els tres en ratlla, les campanes als bars, la rauxa i la xerinola... i, inevitablement, un punt va per la Universitat de Barcelona.

No és que a la Paul Valéry el sistema et faci extremadament atent i bon estudiant. És que el sistema consisteix en copiar tota paraula que surt dels llavis del professor, perquè després entra en un examen terminal. És realment terminal, perquè el temari és com per morir-s'hi. Us he dit que el professor ha decidit no seguir el mateix tema que anunciava al programa? Punt per...! Bé, em temo que això passa tant aquí com allà.

L'amiga txeca m'ha dit que com a estudant Erasmus, puc fer el que em roti i les absències no són greus. No es tracta de saber si fer campana és normal o no, però sentir-me culpable per no anar a una classe on no aprofiaré el temps de totes maneres és força fotut, o sigui que deixem les campanes per més endavant, si de cas. De totes maneres, tampoc cal abandonar-se a l'estereotip. Ja hi ha prous tòpics, amb els professors i alguns alumnes, com per unir-me a la festa del Mundo Cliché.

També m'he oblidat de dir que quasi no hi ha labavos en la major part dels edifics. Punt per la Universitat de Barcelona!

A aquestes altures, n'he perdut el compte, però em sembla que la Universitat de Barcelona m'agrada més que la Paul Valéry. De totes maneres, doneu-me temps, potser al final resulta que és simplement cosa de la impressió del primer dia.

Ah, me n'oblidava: ja tinc una habitació! Si voleu saber què és ser feliç, truqueu-me entre avui i demà. Afanyeu-vos, que no dura massa, i demà al migdia ja se m'haurà oblidat.

La flora de Montpeller

No, encara no tinc logement, però no patiu, no pot tardar gaire. Faig tot el que puc.

Avui vinc a parlar-vos de la flora de Montpeller. No de les plantes ni els arbres, sinó de la gent que hi viu, en sí. Potser em vaig passar en titular el text anterior "la fauna de Montpeller", perquè els habitants regulars també són fauna. Ni són verds ni fan la fotosíntesi (bé, alguns sí que la fan, o actuen com si la fessin), però aquells són més ocells de passada, gent que no està realment integrada en l'autèntica Montpeller.

Perquè l'autèntica Montpeller és la dels estudiants. La dels pisos compartirs a l'Écusson, la de les residències universitàries a vessar, la dels estudis minúsculs i els àtics reconvertits en cubicles, la de les festes a les escales del Corum i la de "quedem a la font de la Comédie".

Ja he dit abans que un terç dels habitants de Montpeller són estudiants. Un altre terç són immigrants, i el terç restant són estudiants que s'hi han quedat, barrejats amb els montpellerins de veritat, els que conserven el seu accent del Midi i que tenen avis que parlen la llengua d'oc. Això crea una atmosfera increïblement oberta i agradable. Pel carrer, tothom és jove, i les terrasses dels bars sempre estan plenes. Aturar-te a parlar amb tothom per la raó més absurda és el més normal del món.

És a dir, ara per ara, un quart dels montpellerins (entre els quals m'hi incloc) està perduda, i dels que queden, la majoria ho ha estat al principi. Tothom, qui més qui menys, ha viscut el tràngol de no trobar lloc on passar la nit, o ha gastat vint euros la nit en l'únic alberg de joventut de la vil·la. O ha cremat el seu telèfon trucant a ofertes de colocation a preus prohibitius, abusant del roaming. I el millor és que tothom se sent solidari i està disposadíssim a ajudar. Tots som nouvinguts i tots necessitem una mà amiga que ens guiï durant una estona, i tots agraïm un sofà i un cafè per reposar després d'un dia dur de voltar de pis en pis i de decepció en decepció. Tots gaudim d'una reunió amb desconeguts als jardins de l'Esplanade quan cau la nit, i a les 4 aquells desconeguts ja no ho són pas.

Molts dels antics estudiants que ja són montpellerins de ple dret venen d'altres indrets de la gran França, i se senten estudiants fins a cert punt. Segueixen movent-se per aquests cercles i segueixen oferint consell, ajut i sofà.

En resum, potser Montpeller és la ciutat de França on és més difícil començar a viure, però també és la ciutat on aquestes dificultats es fan més suportable i, fins a cert punt, agradable. És un gust viure a Montpeller. Un gust que espero poder degustar en tota la seva grandesa ben aviat.

Salut, amics! Encara no tinc pis, però és 11 de setembre i cal posar bona cara quan arriba la Diada.

La fauna de Montpeller

No en tinc cap dubte: Montpeller és una ciutat aclaparadorament bonica. Té la quantitat justa de pols i antigor per semblar anciana, però no ruïnosa; la mesura apropiada d'encant en l'aprofitament de l'Écusson, la ciutat vella, plena de bars, terrasses i jardins, prou per ser elegant, sense convertir-se en Port Aventura; una bona proporció de població jove (l'enorme majoria, m'atreveixo a endevinar) i de vida social; i bons serveis propis del segle XXI. Una xarxa d'autobusos ben pensada, dues línies de tram que funcionen la mar de bé, i aviat en seran quatre, de línies.

Dels carrers més amples en pengen guirnaldes i testos de vinya i morera, els monuments antics i els edificis medievals estan molt ben conservats, els carrers estrets i llobregosos no estan bruts ni amaguen l'amenaça de la malària, com alguns carrerons del Raval o del Born a Barcelona. Les places tenen un empedrat fosc que contrasta amb la claror dels edificis. Els arbres són vells i enormes, i proporcionen dolços moments d'ombra sota aquest sol agressiu de setembre.

La gent que hi viu, però, és tot una altra història. Per il·lustrar-ho, explicaré el meu primer trajecte en tramvia:

Tot arribant a l'estació de tram de la Place de la Comédie, el centre social de la ciutat, em disposo a comprar un bitllet. Al costat de la màquina (de cada màquina, de cada una de les estacions concorregudes, com descobriria més tard) hi ha una romanesa amb el seu nen demanant almoina a la gent que recull el canvi. És d'aquestes que miren d'ajudar-te sense que ho demanis, i que després exigeixen una compensació. No és tampoc com aquells que t'empastifen el parabrises del cotxe i no te l'acaben de netejar fins que els pagues. No crec que t'agafin el bitllet de la mà i te l'estripin si no les pagues. Però és realment molest, sobretot si realment no sé què estic fent ni com haig de comprar un bitllet senzill.

Un cop al tram (trams moderníssims i molt còmodes, val a dir), dues parades després, pujen un grup de revisors, engalanats amb uniforme i gorra d'aire militar, alguns d'ells amb petos reflectants. La dona del meu davant, en veure'ls, s'afanya a validar el seu bitllet. Res d'estrany. El que ja és més curiós és que, al cap de tres minuts d'estar parats a l'estació (Boutonnet, em sembla), els revisors fan baixar quasi bé a la meitat dels viatgers, la majoria estudiants. Cap d'ells duia el bitllet validat. Molt bé, lliçó apresa: si tanta gent s'arrisca és que el risc és força minso.

Després, reunió informativa a la facultat, a l'amfiteatre C. El campus és enorme, però sembla que fa temps que no contracten cap jardiner, i a més els corredors i les classes semblen sortides d'una peli de terror dels anys 60. Segurament, la facultat la van fer en aquells mateixos anys, i no se n'han cuidat més. Un cop a l'amfiteatre, una coordinadora parla sobre les responsabilitats i deures dels estudiants Erasmus i va fent brometes de tant en tant. La gent riu però jo no entenc res. Llavors parlen els diferents caps de departament. Molts d'ells porten el projector i les transparències. Visca, més professors que encara no han passat la pàgina dels anys 50.

Més tard m'adono que els horaris del meu curs només es troben a la paret del departament d'Història. Altres carreres, a dos dies de començar el curs, encara no saben ben bé quins són els seus horaris. Per culpa d'això, el meu curs comença una setmana més tard. Bravo. A la cua per inscriure'm als diferents cursos em topo amb uns quants estudiants francesos. Els pregunto com funciona el sistema, i em diuen que ho diu ben clar als panells del pis de dalt. Un d'ells es mostra més amable i em diu que cal prendre dos cursos de cada assignatura, les classes magistrals i els treballs dirigits. Al cap d'uns minuts, descobreixo que se'm solapen totes les assignatures.

Torno a l'edifici administratiu, faig cura durant deu minuts i els dic que necessito canviar el meu learning agreement perquè les assignatures se'm superposen. Un noi força amable em diu que ells no hi poden fer res, que haig de parlar amb el coordinador del meu curs, el qual, per cert, ha passat olímpicament de presentar-se a la recepció dels estudiants d'Erasmus. Cal enviar-li un email i concertar una cita.

EDITO: Tres dies més tard, encara no m'ha respost.

Amb tot això, les ofertes de pis i d'habitació segueixen sense respondre els emails i sense agafar el telèfon. M'imagino que els telèfons els deuen cremar de tantes trucades que reben. Els està bé, que els donin pel cul.